Antònia Carré-Pons: “Amb el càncer fem el que podem, i això depèn de la manera com som i de com reaccionem”

BarcelonaPotser perquè és el seu llibre més íntim, Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) afirma amb la boca petita —"no fos cas que els altres llibres meus s'enfadessin"— que La gran família (Club Editor) és la novel·la que s'estima més. L'escriptora, filòloga medievalista i editora de Cal Carré, té motius per estar-ne orgullosa. A partir dels seus records, ha construït una història preciosa sobre la relació entre dues germanes, filles de carnissers, que entomen el negoci familiar i la vida de maneres completament oposades: la Rateta fa de la literatura la seva vocació, la Sió agafa les regnes de la botiga i dona continuïtat a l'ofici heretat. Amb la destresa que li dona l'experiència (aquest és el seu desè títol de ficció), Carré-Pons confegeix un relat sobre els sentiments enterrats i la fortalesa dels vincles familiars que es llegeix des de l'emoció i la tendresa.

A l’última entrevista que et vam fer deies que, després d'El càsting (Club Editor, 2024), escriuries el que et sortís del cor. I ha sortit La gran família.

— Ostres, no me’n recordava. Doncs és veritat, aquesta novel·la m’ha sortit del cor. No he escrit una autobiografia, però la carcassa del llibre són fets autobiogràfics. 

La novel·la té tres parts molt marcades: la infantesa, un moment de l'edat adulta de les protagonistes i el final, amb la malaltia. Per què vas optar per a aquesta estructura?

— Volia parlar de la relació de dues germanes. La primera part està estructurada amb capítols molt curts. Hi ha records de la carnisseria, dels porcs, dels caps, de la sang, i també de com elles es barallen però s’estimen. Quan recordem ho fem com amb flaixos, i així vaig construir aquesta primera part. Després agafo les germanes a l’adultesa, quan ja s’han hagut de buscar el seu lloc al món. La Rateta ha fugit del destí que els adults li havien preparat, s’ha fet medievalista i va a un congrés a fer la conferència de cloenda. La Sió s’ha quedat a casa i ha continuat amb el negoci. Hi ha una separació emocional i física. I a la tercera part, les dues germanes es tornen a unir per dos elements: la malaltia, el càncer que elles dues i la mare han tingut, i la infantesa, perquè tornen a recordar. 

Per què t’interessava escriure sobre la relació entre dues germanes?

— Aquesta novel·la neix de la perplexitat. Sempre m’he preguntat com és possible que dues germanes nascudes al mateix lloc i que han viscut el mateix reaccionen de manera tan diferent a la presència habitual dels porcs i han tingut perspectives vitals i caràcters tan divergents. El detonant definitiu va ser quan la meva germana es va posar malalta. Vaig veure que ella reaccionava a la malaltia d’una manera molt diferent de com ho vaig fer jo. 

Com convivies amb la carnisseria i la carn dels animals quan eres petita?

— Em feia molta por, ho vivia aterrida. Des que vaig veure el meu avi com preparava la botifarra negra, amb els braços a dins d’una galleda blava remenant la carn, no n’he pogut menjar mai més. Recordo baixar per aquelles escales fosques com un pou i veure els caps de porc, amb les orelles grosses i els ulls buits, però que semblava que em miraven, i el meu pare i el meu avi amb davantals ensangonats i uns ganivets immensos. Em feia molta angúnia. Quan ho havia comentat a casa, la meva germana em deia que era una bleda. Ella tenia aquelles escenes assumides i normalitzades. 

La Sió es posa al capdavant de la carnisseria, mentre que la Rateta trenca amb el que esperen els pares: que segueixi amb el negoci familiar. Com volies reflectir aquesta ruptura?

— No he volgut fer un drama en cap moment. No tracto el càncer com una desgràcia irreparable sinó com el que és; una malaltia que pateix molta gent. I amb la ruptura familiar faig el mateix. Quan som joves, algunes persones tenim la necessitat de rebel·lar-nos contra allò que ens ha vingut donat. D’altres no i, de fet, a la novel·la no dic quina opció és la bona, perquè totes dues ho són. De fet, si tothom abandonés els negocis familiars tots compraríem la carn envasada al súper, no hi hauria botigues on te la tallen al moment i el tros que tu vols.

És una novel·la que parla d’herències i de llegats intangibles, en especial dels valors que et van transmetre els pares.

— Tot allò que vaig rebutjar de jove perquè creia que els meus pares m’ho imposaven, de gran he vist que no estava tan malament. M’he adonat que aquells valors formen part de la meva identitat moral i ho vull reivindicar. Són uns valors que aplico a la carnisseria, però crec que són generacionals. Als anys cinquanta, seixanta i setanta es transmetien familiarment. 

Ara ja no? 

— Ara la cosa va com va… Vas al metro, entra una senyora gran i les que ens aixequem perquè pugui seure també som grans. De vegades algun jove ho fa, però aquests valors que passaven de generació en generació s’han perdut pel camí. Jo no faig literatura del jo, faig literatura del nosaltres. En aquesta novel·la hi ha una família que mai es diu que s’estima. Quan les nenes són petites, amb els pares hi ha una relació molt quotidiana, tothom treballa molt. Els sentiments estan amagats, però hi són. Circulen com les aigües subterrànies i quan es necessiten, brollen com un doll. 

Conceps la malaltia també com una herència?

— No, la veig com un element circumstancial. No s’ha trobat cap mutació genètica entre nosaltres i, per tant, prefereixo pensar que no ho és. Jo l’he viscuda com una cosa dolorosa, però que a molta gent li passa. En un moment la Rateta diu que cadascú fa el que pot, i crec que realment passa això. Fem el que podem i això depèn de la manera com som i de com reaccionem. La Rateta reflexiona més sobre el que li ha passat i, en canvi, la Sió fa el que ha fet sempre: fugir, viatjar. He intentat parlar de la malaltia des de diversos punts de vista: el de les persones malaltes que tenen actituds diferents però també des dels acompanyants, perquè no tothom sap acompanyar bé.

Per què era important tractar-ho sense dramatisme?

— Perquè no suporto l’autocompassió. A tothom li toca una cosa o una altra. No em sento especialment desafortunada, ni especialment afortunada. La malaltia i la mort formen part de la vida i les hem d’assumir. Per mostrar-ho així he fet un treball d’estil important. M’he esforçat per escriure amb senzillesa, que no vol dir amb simplicitat. No volia abusar dels recursos retòrics, volia que la llengua fos fàcil i llisqués bé. No volia apel·lar a la llàgrima fàcil perquè a la societat occidental en què vivim no tenim dret a queixar-nos de res. 

Què t’ha ensenyat la literatura medieval a l’hora d’escriure?

— Com que la Rateta és medievalista, ho he aprofitat per colar unes conferències que parlen de la visió de la medicina medieval i del cos de les dones. I després, a l’hora d’escriure, no hi ha una influència directa, però la lectura de textos medievals m’ha ajudat a crear un estil. Bernat Metge escrivia amb un català preciós imitant la sintaxi de la frase llatina, però podia fer subordinades de deu línies sense cap punt. És clar, tu llegeixes això i inevitablement la teva prosa millorarà. A més, els medievals com Tirant lo Blanc, Geoffrey Chaucer o Jaume Roig són molt divertits. El sentit de l’humor de les meves novel·les, en part, ve d’aquí.

La botiga de Cal Carré va tancar, però, en certa manera, tu has transformat la carnisseria en una editorial. És una manera de mantenir viu el llegat?

— Sí, és la meva venjança dolça. He convertit Cal Carré en allò que ells no volien que fos. Penso que està bé, perquè de vegades ens hem d'adaptar als canvis. I estic convençuda que tant els meus avis com els meus pares com la meva germana estarien molt contents de veure que Cal Carré continua viu, encara que en comptes de llibrets de llom faci llibres.