Anna Starobínets: "Cada vegada que torno a Rússia tinc por d'acabar a la presó"

BarcelonaGràcies als seus relats i novel·les, traduïts a més d'una desena de llengües, Anna Starobínets (Moscou, 1978) és coneguda com "la reina russa de l'horror". La glàndula d'Ícar –traduïda per Miquel Cabal Guarro i publicada per Mai Més Llibres– és el primer tast que els lectors catalans poden fer de la seva obra, poderosa, sense esperança i torturada. Guionista i narradora, Starobínets ha visitat Barcelona aquesta setmana per parlar de literatura, política i vida. Conversar-hi permet constatar que el seu periple personal és tant o més devastador que les històries que neixen del seu cap.

L'inici de la invasió russa d'Ucraïna va marcar un abans i un després en la teva vida, oi?

— A Rússia ningú s'esperava aquesta guerra. Tampoc arribaven senyals des de fora que pogués passar una cosa així: almenys és el que es desprenia de la informació que donaven els canals estrangers que seguíem. Va ser una bogeria. El 24 de febrer de l'any passat, quan es va començar a parlar de la invasió, va ser un xoc. No ens ho podíem creure.

Com vas reaccionar?

— Tenia un bitllet d'avió per anar a Sri Lanka. Hi havia d'anar per documentar-me per a un llibre infantil que estava escrivint. Havia de fer una expedició amb biòlegs per observar animals, plantes carnívores i el paisatge. Sempre que escric sobre qualsevol cosa necessito veure abans com és i quina olor fa. Només així puc convèncer el lector que tot allò que explico és real.

En aquells moments, la realitat potser superava la ficció...

— Vaig córrer al banc per treure tots els diners que hi tenia. No era cap gran quantitat: els escriptors no som precisament rics. Vaig comprar bitllets per als meus fills i vam marxar tots tres a Sri Lanka. De cop, el viatge per documentar-me s'havia convertit en unes vacances estranyes. Hi havíem de passar dotze dies.

Devia ser angoixant, el compte enrere per a la tornada a Rússia.

— Totalment. Mentre érem a Sri Lanka llegia les notícies i anaven empitjorant. Em vaig adonar que no tornaríem a Rússia. El contrast entre l'hivern rus i la calor bestial de Sri Lanka era delirant. Estàvem envoltats de micos, cocodrils i flors exuberants. Tenia la sensació que estava malalta, amb febre...

¿On us vau instal·lar, finalment?

— Vaig triar Geòrgia perquè molts dels meus amics hi havien marxat. En una situació així, és important conservar un cercle social mínim.

Ja hi porteu gairebé un any. No tornareu al vostre país?

— Fins que el règim no canviï, no. Des que vaig marxar he anat a Moscou dues vegades. El pare té 88 anys. La mare, 81. Ells ja no poden anar enlloc, són massa grans per a l'exili. L'única manera que tinc d'estar-hi en contacte abans que morin és anar-los a veure. Però viatjar a Rússia és perillós, per a mi. L'any passat vaig fer algunes declaracions públiques i em va arribar que estic a les llistes dels enemics de l'estat.

Què et podria passar, per ser 'enemiga' del règim?

— Cada vegada que torno a Rússia tinc por d'acabar a la presó. A alguns amics els ha passat. Els meus fills només em tenen a mi, seria terrible per a ells si això passés. L'última vegada que vaig anar a Moscou hi havia la fira del llibre. El seu director va demanar que retiressin els meus llibres perquè no soc una persona lleial al govern. El pitjor no va ser això, sinó l'entrada al país. A la duana em van aturar. Els policies van examinar el meu passaport i van estar murmurant una estona. Em van tenir allà una hora. Vaig passar els tres dies a Moscou atemorida. Estava segura que quan tornés a l'aeroport no em deixarien sortir de Rússia. Però llavors no va passar res de res.

¿La guerra actual apareixerà al teu proper llibre?

— Sí. Serà una novel·la a l'estil de les Cròniques de Nàrnia, de C.S. Lewis, i d'El laberint del faune, de Guillermo del Toro. La realitat es divideix en dues: en una, la real, hi ha una guerra; l'altra és fantàstica, però es relaciona amb la primera. El personatge principal del llibre serà un noi que està en contra d'aquesta guerra, que és la de Rússia i Ucraïna. Quan va començar la invasió hi va haver molts adolescents que van sortir a protestar al carrer. A molts els van apallissar i detenir, i d'altres van marxar fora del país. N'hi ha que són ara a Geòrgia, com jo. Són una generació perduda, perquè encara que la guerra s'acabi –guanyi qui guanyi– no tindran enlloc on tornar.

M'has dit que tu tampoc hi tornaràs, si no hi ha un canvi de règim.

— M'estranyaria que això passés. La Rússia del futur la veig més a prop de Corea del Nord que cap altra possibilitat.

Després de llegir La glàndula d'Ícar, que vas publicar en rus el 2013 però que acaba d'aparèixer en català, m'adono que aquesta mirada desesperançada cap a la societat ve de lluny.

— Sí. El llibre és un recull de distopies, i aquest gènere literari implica que tot acaba malament. Sempre hi ha un heroi que es rebel·la contra el sistema –perquè el troba injust–, però al final acaba perdent. Ha d'obeir. Reintegrar-se al sistema.

¿T'hi sents còmoda, en la distopia?

— Potser és un gènere literari fosc, però m'encanta.

Una dècada després, ¿encara et sents a prop de l'estat d'ànim amb què vas escriure La glàndula d'Ícar?

— Sí. No crec que hagi canviat gaire. La meva última novel·la es diu El turó de les bruixes [2022] i està protagonitzada per un grup de dones que es converteixen en guineus a la Manxúria del 1945. Està inspirada en les huli jing, criatures mítiques xineses.

Em sembla que n'he llegit alguna cosa en un assaig de Dubravka Ugrešić, Zorro.

— Aquestes dones-guineu s'alimenten de l'energia dels homes. Els la prenen després de fer l'amor amb ells. A la novel·la també hi ha homes que es transformen en tigre.

Les metamorfosis són presents en molts dels relats de La glàndula d'Ícar.

— És un tema que m'ha obsessionat des de fa anys. Hi ha un llibre de Mikhaïl Bulgàkov, Cor de gos, que em va impressionar quan era adolescent. Podríem dir que és una novel·la de ciència-ficció metafòrica. Bulgàkov volia escriure sobre el nou proletariat soviètic que va arribar al poder i, en la seva opinió, ho va arruïnar tot. Al llibre, un científic agafa un gos de carrer i li posa un tros de cervell d'un alcohòlic. El gos comença a canviar. Es va convertint en una persona, però és primitiu i desagradable.

Als teus relats també hi ha intervencions quirúrgiques que canvien la vida dels personatges. Passa a La glàndula d'Ícar, on un home, per deixar de ser infidel a la seva parella, passa pel quiròfan.

— Aquest relat se'm va ocórrer després de castrar el gat. Ell tenia sis anys i sempre havia estat molt tranquil, però vam canviar de pis i llavors va començar a pixar-se per tot arreu: volia marcar territori. La meva filla, que llavors tenia 6 anys –ara en té 18– va agafar asma per culpa de l'olor que el gat deixava per tot el pis. Vam haver de prendre una decisió. Després de castrar-lo, el gat va perdre totalment la seva personalitat. Estava absent i apàtic.

La teva imaginació va traslladar aquesta anècdota fins a un món distòpic en què els homes han d'alliberar-se d'una glàndula.

— Aquesta glàndula s'associa al lloc on és l'ànima. A la societat del relat, els homes que la conserven tenen conductes imprevisibles. Les autoritats recomanen que se la facin treure... El problema és que, eliminant aquest òrgan, els homes perden la capacitat de decidir, es tornen conformistes i obedients.

Els compares amb zombis.

— Quan els treuen la glàndula han de passar tres dies absolutament quiets i a les fosques. En moltes religions i mitologies són els tres dies que dura la mort abans de la resurrecció. En aquest interregne, els homes "volen tirar avall". Tenen ganes de llançar-se per la finestra, però és com si volguessin enterrar-se.

¿Era una advertència, aquest relat, sobre el control creixent de les nostres autoritats sobre les vides dels ciutadans?

— Hi ha més control ara que fa deu anys, en això tens raó. Els homes del relat són agressius i busquen la guerra, abans de treure's la glàndula d'Ícar. Quan ja no la tenen es tornen obedients i deixen de ser conflictius. El nostre món és pitjor. Volem una societat obedient i conformista en alguns aspectes, i per tant la controlem, però alhora també la volem agressiva. Preferim tenir soldats que grangers pacífics. Preferim la guerra.

Abans de marxar de Rússia et dedicaves al periodisme.

— Vaig deixar-ho després de la invasió russa de Crimea el 2014. Va ser llavors que em vaig adonar que ja no podia publicar el que volia. La censura havia tornat.

Potser el llibre més controvertit que has publicat és el més personal que has escrit, Tienes que mirar (2017; Impedimenta l'ha editat en castellà), on explicaves el procés d'avortar després de saber, durant una ecografia, que el teu fill no sobreviuria.

— No escriuré mai més res basat en la meva pròpia vida. Tienes que mirar ha estat el llibre més difícil de fer, era massa dolorós, i no repetiré l'experiència. El periodisme i la literatura sempre han estat molt separats, per a mi. El periodisme explica la realitat. La literatura em serveix per construir mons imaginaris. Vaig creure que el que em va passar el 2012 havia de ser explicat en un llibre combinant la veracitat del periodisme i les particularitats de la literatura.

Al llibre denuncies el tracte que vas rebre per part d'alguns metges. La reacció social va ser molt dura.

— Em criticaven obertament, homes i dones. Deien que havia escrit aquell llibre per airejar els meus draps bruts. Que hauria d'haver callat. Però aquest no era el tema de Tienes que mirar, que és un testimoni de denúncia. En paral·lel rebia mostres de suport, sempre en privat.

Vas perdre molts amics.

— Sí, molts.

Fins i tot una família de veïns escriptors, a partir de la publicació del llibre, et giraven la cara quan coincidien amb tu.

Sí. És curiós perquè ara aquests veïns estan a favor de Putin. Moltes de les veus crítiques amb Tienes que mirar s'han posicionat a favor de la guerra i del règim actual. Hi veig una connexió. Són persones en contra de les persones. En contra de la humanitat.

—