Andrea Bajani: "Al pare se li permet ser violent només perquè és un home"

BarcelonaAndrea Bajani (Roma, 1975), que amb L'aniversari (Periscopi/Anagrama; traducció catalana d'Anna Casassas) va rebre l'últim premi Strega, és tan meticulós com el narrador de la seva última novel·la. Entre entrevista i entrevista demana un caputxino curt de cafè amb llet de soja i no esbossa un somriure tímid fins després de tastar-lo. "Soc obsessiu, igual que tots els escriptors", admet. Autor d'una vintena de llibres –entre novel·les, poemaris i assajos–, a L'aniversari Bajani fa balanç de la relació amb els seus pares a partir del dia que fa deu anys de la pèrdua de contacte amb ells. En comptes d'escriure un volum de memòries construït a partir de les escenes íntimes que el van portar a prendre aquesta decisió, l'autor mostra el seu dolor a través d'un text recargolat i ple de matisos, en què a través del retrat d'una mare que s'esborra per complaure el marit dibuixa totes les disfuncions d'una família i d'un sistema, el patriarcal, que fa aigües.

Com diria que connecta aquesta novel·la amb les anteriors? I com hi trenca, si és que ho fa?

— Cada llibre que escric és un misteri, no només per la història que acabaré explicant, sinó també per la forma que adoptarà. La novel·la és un gènere no codificat i en moviment perpetu. Cada vegada que n'escric una em torno a convertir en un principiant. Sé que, al final del procés, seré una persona diferent. Tota la meva obra està connectada per aquesta metamorfosi que cada llibre implica. Temàticament, L'aniversari té relació amb tres novel·les meves: d'una banda, amb Mapa de una ausencia (2007; en castellà a Siruela), que parla d'una mare que abandona el fill per poder-se afirmar professionalment; de l'altra, amb Un bene al mondo (Einaudi, 2016) i El llibre de les cases (2021, en català a Periscopi), centrades en personatges que han patit violència a casa durant la infantesa.

La violència present a L'aniversari és sobretot psicològica. El pare manipula i maltracta la mare i, de retruc, també els dos fills.

— Molts homes creuen que la violència psicològica és més acceptable que la física. S'equivoquen: és violència igual, no es pot tolerar. Al pare se li permet ser violent només perquè és un home, per raons polítiques i culturals. Aquest poder del pare és del tot injustificat.

El fill, que és qui ens explica la història, admet que durant anys va ser còmplice d'aquest pare. Per què?

— Aquesta història existeix a partir del moment que un fill rebutja la complicitat amb el pare. El model d'aquest pare li ha estat fàcil d'acceptar durant anys sense fer-se preguntes perquè és el que el sistema té previst. Arriba un moment en què la relació entre ells comença a anar malament i finalment s'adona que si s'aliava amb el pare era perquè li tenia por.

La mare i la germana també n'hi tenen, oi?

— L'aniversari és la història d'una família que es va mantenir unida a través de la por i la complicitat fins que, a partir d'un gest, es va fragmentar i va quedar feta miques.

El gest és el del fill, que decideix no tornar a veure els pares mai més.

— La mare és la primera que entén que alguna cosa està a punt de trencar-se. L'últim dia que el fill visita els pares, quan la mare se n'acomiada fa l'últim moviment maternal -o potser és el primer- quan li suggereix que almenys ell està a temps de salvar-se.

A diferència de la mare de Mapa de una ausencia, la de L'aniversari deixa la feina, afebleix els vincles amb els seus pares i es tanca a casa per satisfer el marit.

— La mare és còmplice i víctima del sistema. Se sent incapaç de fugir perquè no té alternatives.

Qui es presenta com a víctima tota l'estona, en canvi, és el pare.

— El pare fa servir la victimització com una arma de manipulació i xantatge. Encara que sembli poderós, és fràgil i petit: tot i tothom li fa por. El sistema li ha col·locat el barret de patriarca, li ha ofert la violència com a instrument. Si hi ha cap veritat en aquesta història és que la família pateix les conseqüències d'un sistema políticament imposat i que no funciona.

La solució que troba el fill és abandonar la família. No s'hi encara, sinó que en fuig.

— La solució que proposa el llibre no és una solució. Això em sembla interessant. Res pot resoldre les tensions familiars. Sempre serà un pedaç, una drecera... El fill reivindica el dret de fugir i apartar-se'n. Ho fa per instint de supervivència, però també és una crítica escandalosa del món on viu.

La mare opta per entomar tot el malestar en silenci. No sabem, en canvi, com s'ho pren la germana.

— Mostro el malbaratament d'una possible aliança entre germans, tot i que ella comparteixi amb ell la presa de consciència d'una distància generacional profunda amb els pares. El fill té clar que no vol ser com el pare i rebutja el sistema patriarcal. La filla voldria convèncer la mare perquè, com a dona, plantés cara al marit. L'acompanya en l'únic intent d'apartar-se'n, però després s'ha de rendir a l'evidència: el lloc de la mare és al costat del pare.

Com s'ha rebut la novel·la a Itàlia, on es deu haver relacionat el periple del narrador amb el que vostè mateix va emprendre?

— El meu discurs és i serà sempre literari. Refuso qualsevol aproximació al tema que no ho sigui. Dit això, el llibre ha guanyat el premi Strega, el més important del país, i se n'han venut més de 100.000 exemplars. S'ha convertit en un objecte social que ha desencadenat l'alliberament de moltes persones i també l'instint reaccionari. És el millor que es pot demanar a una novel·la.

Un llibre tan dur com L'aniversari només es pot escriure quan s'està bé? Hi ha alguns capítols dedicats al procés d'ajuda per part d'una terapeuta.

— Per escriure qualsevol llibre necessites haver arribat a la riba després del naufragi. Durant la tempesta és impossible. Ho dic independentment de si el material és personal o no. Per escriure cal que siguis feliç i trobar-te en un moment optimista. Altrament, no té sentit acabar ni una sola pàgina.

Gairebé al final de la novel·la llegim un dels aprenentatges de la terapeuta per part del narrador: "Entre totes les coses que li agraïa hi havia el fet d'haver-me explicat que una de les maneres d'expressar la violència era la destrucció, però que l'altra, més important i diguem-ne virtuosa, era la precisió". La precisió de L'aniversari pot fer molt de mal.

— És la precisió de l'art, que aspira no a la destrucció, sinó a la metamorfosi. L'art posa en crisi un sistema perquè en neixi un altre, crea inseguretat i amenaça les certeses compartides per molta gent. La precisió pot desequilibrar-te més que la violència.

Segur que molts lectors es preguntaran, quan acabin L'aniversari, si el llibre ha portat a un acostament entre vostè i els pares.

— L'aniversari comença i s'acaba amb un fill que fa deu anys que viu allunyat dels pares. El que passa després queda fora del llibre. Potser algun dia ho explicaré.