‘La ferida’ -en asturià, ‘La mancadura’-és el segon llibre de poemes de Berta Piñán (Caño, Astúries, 1963), que Jaume Subirana ha traduït al català. Piñán és una de les veus més fondes, tant en vers com en prosa, de l’actual literatura asturiana.

Berta Piñán (Caño, Astúries, 1963), poeta en llengua asturiana, forma part de la segona generació del Surdimientu -un moviment de recuperació de l’asturià que va tenir lloc al Principat en el temps de la Transició-, juntament amb Lourdes Álvarez, Xuan Bello, Antón García i Pablo Antón Marín Estrada. El Gall li acaba de publicar La ferida, amb traducció de Jaume Subirana, que ja ha presentat a l’Utopia Market i avui ho fa a la Setmana de la Poesia.

Primer de tot és obligat preguntar-te per l’asturià, una llengua encara massa amagada i, tanmateix, d’un admirable conreu literari des dels anys 70.

L’asturià ha tingut mala fortuna històrica: el partit que, eleccions rere eleccions, en defensava l’oficialitat no ha guanyat mai. Sigui com sigui, els últims anys la desproporció entre l’ús social i el conreu literari és més baixa. Es parla i es llegeix més en asturià.

Hi ha una relació molt fructífera entre la cultura asturiana i la catalana. Tu i Xuan Bello heu sigut traduïts al català, Antón García ens ha donat una magnífica antologia asturiana de Joan Vinyoli...

Tot això es basa en les relacions personals. La segona generació del Surdimientu va buscar aquestes relacions, aquestes complicitats: primer a Portugal, després a Galícia i, finalment, a Catalunya. Recordem el fenomen Galeusca [contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya]: nosaltres volíem que la a final fos la d’Astúries. D’altra banda, les petites editorials cuiden molt aquestes relacions: Saltadera, posem per cas.

El llibre és una reflexió sobre les ferides morals...

L’eix central del llibre és el fet de passar comptes amb el passat, amb totes aquelles ferides que s’han produït en l’àmbit familiar. Hi ha les ferides pròpies i les col·lectives. En els meus poemes els personatges són de ficció. Però les emocions són ben reals, sempre les mateixes: dolor, rancúnia... I és com si digués: “Això és el que hi ha, amb tot això hem viscut fins ara”.

El poema titulat La ferida reflexiona sobre una dona madura. És com una mise-à-nu.

És la dona que mira enrere, que considera el seu recorregut vital. No es rabeja en una visió dolça i suau de si mateixa, sinó que es va veient en els moments difícils de l’existència. Qui va ser, en realitat; quants cops no va estar a l’altura de les circumstàncies. És un poema molt poc autocomplaent, com tota l’obra, de fet.

M’agrada molt la imatge de l’“aire atrapat / en aquell instant”, que associes al “peix que de petites / vam dur brillant / en una bossa i després / ja estava mort”.

La memòria col·lectiva s’incorpora a la familiar, s’hi entrecreua. En l’àmbit rural, d’on provinc, es viu la col·lectivitat d’una manera molt intensa...

Em fas pensar en el poema Sidra, que es refereix a un món exclusivament d’homes.

És curiós: jo volia fer un poema sobre la violència contra les dones que no fos gens explícit. Vaig estar molt de temps barrinant-hi. I llavors em va venir al cap la imatge de la sidra. Vaig dir-me: “He d’intentar transformar això en un poema vàlid”. Els versos evoquen un món d’una violència continguda. Tots aquells rituals en aparença ben innocents, que hereten i transmeten sempre els homes de la família: són ells els que decideixen...

La qüestió de la memòria és central, en la teva poesia. La personal, la col·lectiva. El poema Taronges hi reflexiona. Com va néixer?

La imatge embrionària ve d’aquestes taronges que dius. D’altra banda, tenia el record del meu avi quan arribava a casa portant relats de la guerra. I de cop se’m va aparèixer aquesta imatge tan forta de la noia que apareix en els últims versos amb dues taronges a les mans, una fruita del tot exòtica, a Astúries.

El poema Al balcó ens presenta una dona que hi menja una poma. No és el tòpic barroc de la jove que, despreocupadament, es pentina al terrat...

Rumiava en aquesta dona que es va menjant una poma. Una dona madura, que, malgrat que el seu temps ja ha passat, continua allà, gaudint d’aquest petit plaer de menjar-se una poma. Aferrant-s’hi, de fet.

La família, ¿sempre és la història dels seus silencis?

Parles del poema Herència : ma mare es va enfadar amb mi perquè diu que s’hi reconeix. Volia parlar de tot el que no ens diem, dels silencis. En la meva generació i les anteriors, en les famílies hi havia moltes coses amagades. Aquesta llarga tradició de silencis: comptes pendents, coses que no ens vam atrevir a dir. Per prudència, per desídia. O perquè crèiem que no eren necessàries.

A Genealogia homenatges tantes veus femenines que t’han configurat com a poeta, que ens han configurat com a lectors...

És un poema en la línia dels de tantes autores nord-americanes del segle XX, i que quadrava molt amb aquest llibre: de reivindicació d’una tradició negada o falsejada.