NÚRIA JUANICO
Laia Aguilar

“No hi ha res pitjor que viure sense els pares”

Escriptora, publica ‘Juno’ (Fanbooks) 

“No hi ha res pitjor que viure sense els pares” / CRISTINA CALDERER Zoom

Després de debutar amb ‘Wolfgang’, Laia Aguilar torna a la literatura juvenil amb la història d’una noia tutelada. A ‘Juno’, l’escriptora dona veu al dolor i la solitud que acompanyen una protagonista sense els pares a prop i sense un horitzó brillant

Aficionada als protagonistes antiherois, Laia Aguilar (Barcelona, 1976) passa el megàfon a una adolescent desemparada i enrabiada a Juno (Fanbooks). La segona novel·la juvenil de l’autora, que va debutar amb Wolfgang (Columna, 2017), fa d’altaveu de la solitud i la desesperança dels menors tutelats.

La Juno viu en un centre de menors i ha estat rebutjada diverses vegades pels pares d’acollida. D’on surt la seva història?

D’una amiga meva que és psicòloga i treballa a la direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA). Un dia va veure que una mare d’acollida arribava amb la nena acollida agafada d’una mà i a l’altra hi portava una bossa d’escombraries amb tota la seva roba. La mare va entrar al centre i va dir: “Vinc a tornar això”, referint-se tant a la nena com a la roba. L’anècdota em va quedar clavada al cap i m’anava tornant. Em vaig adonar que m’interessava indagar en el món dels nens que viuen en centres residencials perquè no poden tenir el pare i la mare a prop.

A Wolfgang explicaves la història d’un nen a qui se li mor la mare. La Juno no sap qui és el seu pare i té la mare a la presó. Per què l’orfenesa és recurrent als teus relats?

No hi ha res pitjor que viure sense els pares. Quan es trenca el món familiar la realitat es torna inestable, sense un rumb definit. La Juno s’ho ha de manegar tota sola, no té res per aferrar-se. M’agrada convertir en protagonistes aquests personatges fràgils, en desequilibri, que en qualsevol moment es poden trencar.

¿Com has volgut retratar el sistema d’acollida dels menors tutelats?

Critico aquests pares acollidors o adoptius que consideren que el nen ha de ser perfecte, sense cap tara. Són nens que habitualment han viscut situacions molt difícils, i poden tenir molta ràbia a dins. Hi ha acolliments que van molt bé, però d’altres retornen les criatures i això em deixa glaçada. També m’impressiona molt que, quan fan 18 anys, han de marxar del centre. Per a la Juno és un compte enrere, perquè les famílies no acostumen a acollir nenes tan grans i cada any que passa és un menys que es podrà estar al centre.

La novel·la està escrita en present i en primera persona. Per què?

Em semblava que el més potent era la mateixa Juno expressant-se amb el seu llenguatge. Vaig buscar una veu rebel, provocadora. Sé que d’entrada la Juno és incòmoda i desagradable, perquè no para de buscar-se merders. Però això és just el que volia, sacsejar el lector. La seva actitud és una mena de cuirassa, al darrere hi ha un personatge tendre i vulnerable. La Juno és desafiant, però també té el cor molt gran. He escrit la història en present perquè volia que el lector la visqués al moment.

La història arrenca amb el canvi d’institut de la Juno, que situes a la part alta de la ciutat. Per què?

La Juno se sent la noia pobra de barri oprimit al costat dels companys, que han tingut una vida amb totes les facilitats del món. Si la compares a ella amb els altres veus la injustícia, i amb aquest contrast puc parlar de les relacions de poder. La Juno ha estat maltractada per una persona que va abusar del seu poder quan ella era petita. Volia que la noia simbolitzés algú feble o dèbil, però que en el fons té una força brutal per plantar cara i sortir-se’n.

Com creus que connecten els lectors amb la història de la Juno?

Qualsevol adolescent, vingui d’on vingui, s’ha sentit rebutjat o com un peix fora de l’aigua que no encaixa en algun lloc. La Juno és un personatge extrem, però molts joves hi poden connectar, amb el que emocionalment li passa per dins: la por a ser rebutjada, a estimar i a equivocar-se, a no acabar d’encaixar amb el món. A mesura que avança la lectura veus la capa de tendresa que amaga la Juno i vas entenent que no és només un personatge rebel.

El seu relat es combina amb el d’en Cesc, el tutor de la classe, que també ha patit una tragèdia. Per què incorpores aquesta segona veu?

Volia mostrar com els altres veuen la Juno i alhora allunyar-me de l’estereotip del professor que salva l’alumna en la ficció. Estic cansada d’aquest tipus de personatges, volia algú que també fos vulnerable. En Cesc és inexpert, té una vida provisional i no té família. Tots dos arrosseguen històries fortes i s’acaben necessitant. De les dues solituds en neix una relació bonica.

Tant en Cesc com la Juno són personatges solitaris i amb un sentiment molt fort de culpabilitat. Què t’interessava d’ells?

M’agrada crear protagonistes a partir d’aquells que mai ho serien, que com a molt podrien ser bons secundaris. Aquests antiherois en qui d’entrada no et fixaries em semblen molt interessants, i per això els dono el paper principal. Moltes vegades veig pel·lícules o sèries i m’adono que m’enamoren més els secundaris, perquè en els protagonistes s’hi posa tota la virtut per agradar al públic. No passa res perquè un protagonista sigui incòmode. En algunes sèries de televisió hi ha secundaris meravellosos que no passen d’aquest rol per por que el gran segment de la població no els acabi d’entendre.