Vilafranca del PenedèsEl nom literari de Rosa Font Massot ha patit, al llarg dels anys, lleus modificacions: M. Rosa Font i Massot, M. Rosa Font, Rosa Font i Massot, Rosa Font Massot, Rosa Font... En el llibre que presento, esplèndid, no hi podia faltar el Massot matern. De fet, Esquerda és una elegia –una elegia fonda, greu– dedicada a la mare morta. M’ha dut a la memòria un dels llibres més commovedors de la poesia catalana moderna: Cantilena, de Josep Sebastià Pons. El rossellonès hi recordava Elena, la seva dona: “Des que la mort t’ha presa, flor gelada, / senti els meus ulls cansats s’entenebrir”. 

En altres articles m’he referit a la depuració estilística i l’elaboració simbòlica de la poesia de l’autora, que em sembla una de les seves més altes consecucions. Quim Español en destaca “la paraula densa de força simbòlica”. Uns versos seus de Des de l’arrel (2009) servirien per encapçalar els d’ara: “És l’última paraula que s’aferra / al nostre cos ben nu”. La paraula redemptora es torna a fer present en el llibre que comento; més agònicament que mai, per tal com és una paraula encesa arran de l’absència, una paraula dita –i servada en silenci– que pot fer tanta companyia com l’acte de pentinar la mare. Escriu l’autora, en l’epíleg: “Les paraules d’aquest llibre no pretenen dir, volen simplement ser la paraula-pedra, la que és dolor i també amor i vida”. Davant la condició intemporal de la mort (“L’eternitat és lluny. / Tan lluny!”), l’obra –que s’ha de llegir com un sol poema– dona compte de la nostra naturalesa efímera per mitjà del registre d’un trasbalsador compte enrere: “Encara falten cinc minuts”, “Falten tres minuts encara”, “Falten dos minuts encara”, anem llegint en peces successives. I en una altra: “T’he preguntat, ho saps que és l’hora?” Aquests versos, referits a la condició pressuda del rellotge, contrasten amb altres en què el temps sembla que hagi deixat de comptar: “Soc filla del teu estar morta”. O amb el següent: “Els morts porten vestit de molsa”, tan estremidor com aquests altres de Quasimodo, que el de Font Massot m’ha fet recordar: “Et veig: tens violes entre les mans / creuades, tan pàl·lides, i líquens / devora els ulls. Per tant, ets morta” (cito per la traducció de Ponç Pons). Sí, Esquerda és una obra que té la temperatura moral de llibres com Cantilena o Giorno dopo giorno. Tots tres són planys. Més serens els dos catalans; més esqueixat l’italià.

El llibre imposa una mirada plena de saviesa. La paraula fil hi pren un sever protagonisme. El fil que recús, amb l’art de la paraula, vida i record. “Empeltats de memòria” és un vers que dona la mesura de molts altres, veïns seus. L’esquerda hi apareix, certament: “Files els núvols. / Cel-terra-mare-úter. / L’esquerda. / La teva esquerda. La meva”. La que dona la vida, però també, sobretot, la que ens en separa definitivament. La mort, doncs, com un avenc (però com un avenc que pot ser il·luminat, si no lluminós.) “I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels”. I arriba, també, entre molts altres emissaris de la vida, una abella que “zumzeja / amb la noblesa de la llum”.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Esquerda a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.