Vida d’un patriota

Policarpo Quaresma és un brasiler inflamat per l’amor al seu país. Lima Barreto (Rio de Janeiro, 1881-1922) ens presenta un personatge que sembla una amable caricatura d’un patriota inofensiu, d’aquells que creuen que els qui acusen el clima de l’Amazones de propiciar malalties és perquè ja hi han acudit malalts, o prefereixen un vi del sud del Brasil a un Borgonya o un pollastre amb guando abans d’acompanyat de petits pois.

Fins ací no hi ha res de particular. Policarpo llegeix tots els dies un grapat de diaris nacionals, i després, a la biblioteca, se submergeix en la lectura de les revistes i els annals de l’Instituto Histórico, però sobretot estudia la cultura dels indígenes. Un dia, tot aquest ardor tranquil es converteix en una petició que adreça a la Cambra dels diputats perquè oficialitzin el tupí-guaraní, originari del Brasil, en lloc del portuguès. Segons Quaresma el tupí és una “llengua originalíssima, aglutinant, és l’única capaç de traduir les nostres belleses, de posar-nos en relació a la nostra naturalesa i d’adaptar-se perfectament als nostres òrgans vitals i cerebrals, perquè és creació de pobles que han viscut i encara viuen aquí i, per tant, posseïdors de l’organització fisiològica i psicològica a què tendim, tot evitant-se, d’aquesta manera, les estèrils controvèrsies gramaticals, oriündes de la difícil adaptació d’una llengua d’una altra regió a la nostra organització cerebral i al nostre aparell vocal”.

Ingenu però entranyable

La sol·licitud de Quaresma provoca el seu descrèdit immediat. Els diaris humorístics s’hi acarnissen. Com a resultat de tot plegat, el tanquen sis mesos en un manicomi. Una vegada alliberat, decideix dedicar-se a l’agricultura, invertint tota la seua passió patriòtica en procurar la fertilitat de “la millor terra del món”. Participa després en una revolta militar i acaba en una masmorra, des d’on es pregunta si tota la seua vida no ha estat guiat per “una idea irreal, sense base, sense fonament”. És difícil interpretar les intencions de l’autor d’aquesta novel·la. Barreto dibuixa un personatge un poc ridícul però que, d’alguna manera, és també capaç de despertar simpaties en el lector. Policarpo Quaresma és un ingenu però, a diferència de molts idealistes, resulta més entranyable que perillós, més amigable que enervant.

Potser l’amor a la pàtria, com deia Samuel Johnson, és l’últim refugi dels canalles, però Policarpo no n’és un. Ell voldria sincerament col·laborar a fer millor el seu país. El seu trist final és el propi de les bones intencions que, com vol el tòpic, serveixen d’empedrat a l’infern...