BarcelonaL’atmosfera d’aquesta nouvelle peculiaríssima d’autora debutant i de nom misteriós, Violeta Richart, sembla escrita sota la llarga ombra de Les verges suïcides, la fantàstica novel·la de Jeffrey Eugenides que va marcar tota una època i que té el mèrit no petit d’haver estat la inspiració de la millor pel·lícula de Sofia Coppola, que en va signar l’adaptació. No és que l’argument s’hi assembli, però sí que comparteixen una mena d’estat d’ànim i l’escenari: un món només femení regit per normes escrites per dones que, en certa manera, és impenetrable. També s’hi poden trobar rastres d’El conte de la criada, sobretot pel que fa als personatges més sinistres, però la hipòtesi distòpica que planteja Y, tot i compartir-ne la forma al·legòrica, és diferent de la de Margaret Atwood.

El premi Roc Boronat descobreix una nova autora, Violeta Richart

Som en un món alternatiu on han desaparegut els homes: un grup de noies adolescents viuen en una mena d’internat amb unes professores sol·lícites i entregades que només a vegades parlen d’un Món Antic que va estar a punt de desaparèixer per culpa dels homes malvats. Ara, en canvi, tot és meravellós, i la veritat és que la novel·la aconsegueix transmetre molt bé una mena d’atmosfera idíl·lica en la qual hi ha cerimònies de celebració de l’arribada de la regla de cada noia, adoracions a una deessa que té molt de pagana i llibertat sexual perquè les noies s’emparellin entre elles com vulguin. Fins que la protagonista rep una mala notícia. A partir d’aquest punt la novel·la s’enfosqueix i agafa encara més interès: l’escena de clímax en la qual té lloc una assemblea de professores és esplèndida i planteja molt bé algunes contradiccions internes del feminisme: segur que les dones són tan solidàries com creuen que són? Potser el desenllaç té algun però des del punt de vista de la psicologia de la protagonista, però en conjunt la novel·la és eficaç, dosifica perfectament la informació, té bon ritme i explota a la perfecció un arc narratiu senzill.

Hi ha un aspecte molt estrany del llibre, però, que potser s’hauria pogut explicar en una nota d’edició: la llengua és volgudament arcaïtzant, recargolada, manipulada. Es pot entendre que ho és per la voluntat de reflectir un món altre, però la veritat és que, tot i que s’accepta com un aspecte més del pacte que signen lector i autor, dificulta la lectura. I això, en un llibre que seria lectura ideal per a adolescents, sap més greu encara, però la decisió final és de l’autora i cal respectar-l’hi i el llibre té prou interès per superar aquest obstacle.