El títol d’aquesta novel·la resulta calculadament polisèmic. Una escola d’escriptura és un lloc real, amb una adreça postal, on diversos professors amb una acreditada experiència literària proporcionen eines sòlides als seus alumnes perquè puguin escriure dignament. Aquest n’és el significat immediat, el primer que ens ve al cap quan hi pensem. Però una “escola d’escriptura” també pot no ser un lloc. L’obra d’un autor que ens fascina en fa, sovint, les funcions. I llavors diem: “Per a mi, els llibres d’Iris Murdoch han estat sempre una autèntica escola d’escriptura”. I és que, llegint —llegint bé—, se sol aprendre tant o més que assistint a un d’aquells cursos d’escriptura que deia.

El llibre de Mercedes Abad —que es llegeix d’una tirada, però que cal rellegir per la infinitat de detalls que conté— aplega els dos sentits del sintagma. La protagonista —la veu narradora, en primera persona— es dedica a ensenyar en una d’aquestes escoles. En la primera escena, la trobem llegint en veu alta davant la tomba d’una alumna, que s’ha mort de cop, damunt l’ordinador, a l’estudi de casa seva. La jove ha deixat una novel·la a mig fer: Las cenizas de mamá. La narradora, escriptora, havia publicat un primer llibre d’èxit, però després d’aquest la seva trajectòria ha estat més aviat decebedora. I llavors se li acut que podria reprendre la novel·la de l’alumna morta, i bona amiga seva. Continuar-ne la història, fer-la créixer, acabar-la. “És la novel·la més teva”, conclou un altre dels alumnes, un home no gaire condescendent, que ha estat el primer a llegir-la. La protagonista, però, té dubtes, i, sobretot, mala consciència. ¿És vampirisme, això que ha fet? “Siempre he creído que todo escritor lleva dentro un vampiro que saquea sin escrúpulos las historias de los demás”. El to és ben seu, i el punt de vista. Però la idea per a una història com aquella —que, per mitjà de la comèdia, enfronta el lector a dilemes fondos— no ho és pas. Llegim que “ella había puesto el esqueleto y el alma; yo, la carne y la piel”. Però s’hi podria objectar que la morta ja hi havia deixat un primer estrat de carn i de pell, en la novel·la. I que la protagonista, al seu torn, no s’ha privat d’apuntalar l’esquelet de l’antiga i d’insuflar ànima pròpia en la resultant.

“La exageración grotesca y la tragicomedia son mi sello de marca”, diu la narradora. L’afirmació es podria estendre a bona part de l’obra de l’autora, Mercedes Abad, i, de manera indubtable, a aquest títol. Abad ha tingut el talent d’escriure una ficció amb un rerefons metaliterari que es llegeix com una novel·la de misteri. De qui són, les històries? Fins i tot aquelles que estan firmades amb un nom i cognom, que formen l’immens cabal de la literatura mundial: “Las historias no tienen dueño, pero pertenecen temporalmente a aquellos a quienes persiguen metiéndoseles en la cabeza”. En el cas que comento, no hi ha hagut un plagi —no hi ha imitació—, sinó una apropiació en tota regla. “Los buitres tienen mala fama. A nadie se le ocurre adoptarlos como mascotas”. Hi ha moments en què la protagonista —que ha deixat un missatge encriptat en el text que en revela l’autoria original— sospesa la idea de lliurar-se a la policia, tot descobrint la veritat. ¿Hi ha res de més bell que el voltor entregant-se perquè el devorin altres aus carronyaires?, es pregunta. L’argument es complica, una mica forçadament, quan la protagonista rep uns misteriosos anònims, també encriptats...

Escuela de escritura és una lúcida reflexió sobre la naturalesa de la ficció —què ho és, què no—, sobre els enganys de la memòria, sobre la vanitat dels que es dediquen a aquests assumptes, sobre la por d’escriure o sobre tots aquells que no troben plaer, sinó dolor, en l’exercici de l’escriptura. No és una obra mestra, com la que ha (re)escrit la protagonista. Però sí un artefacte literari que funciona molt bé.