'Temps immemorials': els dimonis del passat quan pasturen pel present

Temps immemorials, de Sebastian Barry (Dublín, 1955), que s’intueix meticulosament traduïda al català per Marc Rubió, al començament sembla una celebració de la placidesa i de la contemplació, una meditació tranquil·la sobre la vida introspectiva i aïllada, una explicació del que passa endins quan les agitacions externes de l’existència ja s’han deixat enrere per sempre més i per tant et pots permetre d’abandonar-te, reconciliat, en braços de tu mateix i del món. El protagonista de la novel·la, un policia jubilat, Tom Kettle, viu sol en una mena d’adossat a tocar d’un castell victorià de la costa d’Irlanda, i els seus dies passen vaporosos i al marge de tot. Fins que, una nit, rep la visita de dos joves policies que han reobert un cas d’assassinat de fa tres dècades en el qual ell va estar implicat, no se sap ben bé jugant quin paper. De cop, la placidesa esdevé pastura de dimonis, la contemplació queda feta miques per les invasions espantoses i frenètiques de la memòria, i tot el que sembla pau i tranquil·litat demostra ser només la cortina fràgil que amaga un vertigen de traumes, horrors, fantasmes i ferides.

Intentaré no donar-ne gaires pistes, però és impossible ressenyar Temps immemorials, que transcorre a finals de la dècada dels noranta del segle passat, i no assenyalar que al nucli argumental, sociohistòric i humà de l’obra hi ha l’escàndol –el crim– dels abusos sexuals contra nens i nenes comesos durant dècades per centenars o potser milers de representants –sobretot, capellans– de l’església d’Irlanda i encoberts durant dècades per la jerarquia catòlica de l’illa. Aquest dels abusos no és un escàndol únicament irlandès, òbviament, tal com avui ja està de sobres denunciat i demostrat, però el pes de la religió catòlica a Irlanda, i el prestigi i la influència dels seus representants, i la claustrofòbia tradicionalista de l’illa, van fer que allà fos particularment greu.

Passatges frontals i esgarrifosos

Els passatges de la novel·la en què es descriuen els abusos no són sensacionalistes ni barroers ni molt menys gratuïts, però sí que són frontals i esgarrifosos, com si Barry volgués deixar clar que els abusos sexuals massius contra criatures dins l’Església catòlica, sovint complementats per càstigs i maltractaments físics cruelíssims de capellans i també de monges, així com el seu encobriment sistemàtic i massiu per part de parròquies, bisbats i arquebisbats, és un dels crims contra la humanitat més execrables perpetrats durant el segle XX, tan ple tot ell de crims contra la humanitat.

Des del punt de vista estrictament literari, dues són les virtuts estructurals de la novel·la. La primera és la pulcritud i la seguretat narratives amb què l’autor a poc a poc va revelant l’autèntica naturalesa –emocional, moral, existencial– dels materials que maneja. Sempre focalitzada en Tom Kettle, la veu narradora ens presenta el vell policia reactivat en el seu dia a dia per la reobertura d’un vell cas, però sobretot ens el mostra assaltat per tota mena de records –de la dona, dels fills, de la seva infantesa d’orfe maltractat, de la seva relació gairebé fatalista amb la mort i la violència–, uns records que l’arrosseguen i li donen vida i el deformen, tot alhora. La segona virtut és la capacitat de Barry per cosir la memòria i el present, la realitat i el somieig, el fàstic i l’amor, la infelicitat i la bellesa, mitjançant una prosa ondulant i precisa, fluïda però compacta, tan eficaç a l’hora de desembolicar secrets abominables com de salvar de l’horror moments, gestos, sentiments i paraules d’una emotivitat meravellosa.