Cada guerra és diferent i totes són la mateixa

De vegades amb resultats esplèndids i de vegades amb resultats espantosos, Hollywood sovint ha convertit l’horror i el drama de la guerra en un espectacle trepidant. En contra d’aquesta tendència ha proliferat una altra mena de pel·lícules bèl·liques, que retraten i conten l’horror i el drama de la guerra sense espectacularitzar-lo, centrant-se en la intimitat dels civils i no en l’èpica de l’acció multitudinària militar, buscant més el realisme versemblant i menys l’entreteniment. La classificació no implica cap valoració creativa: hi ha pel·lícules bèl·liques espectaculars i artísticament boníssimes, i n’hi ha d’íntimes i realistes d’una pedanteria i una vulgaritat soporíferes. Tampoc no implica cap judici o jerarquització de caràcter ètic: és possible fer espectacle sense fer sensacionalisme frívol i deshumanitzat (Kubrick, Kurosawa, Aldrich, Coppola, Klimov, Weir, Spielberg: la llista és molt llarga) i és possible fer un art cínic i amoral des de la presumpta empatia i la falsa intimitat.

Aquesta disquisició ve a tomb perquè m’ajuda a explicar quina mena d’obra és L’internat, de Serhíi Jadan (Starobilsk, Ucraïna, 1974): una novel·la en què la guerra té un paper central, però no des d'una èpica heroica ni des d'una tragèdia grandiosa i de masses, sinó com una escenografia tètrica i un malson personal. Els perills quotidians i les intimitats trinxades dels civils: és això el que prioritza Jadan. Tot i que l’autor dona poques informacions concretes sobre qui són els combatents, per què lluiten, amb quins objectius i a favor de quina causa, i per tant tot està embolcallat d'un aire de vaguetat amenaçadora –gairebé no tenim context, i preval la confusió–, hi ha prou pistes per entendre que l’acció de L’internat transcorre durant la guerra russo-ucraïnesa del 2014, quan Rússia va envair Ucraïna per annexionar-se Crimea i per donar suport als pro-russos de la regió del Donbàs.

Tres dies crucials

L’argument és senzill i efectiu com el cop de puny d’un home maldestre però desesperat. El Paixa, un professor de llengua i cultura ucraïneses –un ofici que el posa encara més en risc davant dels militars russos invasors, i per la qual cosa intenta no haver de dir mai què ensenya–, decideix anar a rescatar el seu nebot adolescent de l’internat on va ser ingressat per conflictiu. El propòsit sembla valerós i la peripècia sembla heroica, però el cert és que el Paixa és un home acovardit i indecís que s’estima més passar desapercebut i no prendre partit en res, que ni tan sols gaudeix del respecte del nebot a qui vol rescatar. La tragèdia de la guerra per a un home com en Paixa, que hauria de combatre però que no ho fa perquè té una discapacitat, és encara més tràgica, perquè el posa en evidència i l’avergonyeix.

Traduïda directament de l’ucraïnès per Catalina Girona i Andríi Antonovskyi, la novel·la de Jadan flueix en català amb una prosa cantelluda i molt plàstica. És una prosa que capta bé el caos i el terror bèl·lics (una ciutat assetjada, bombardejos, destrucció, morts, gana), que narra amb energia tres dies crucials en la vida dels protagonistes i que sap explicar amb aflicció i expressivitat la lliçó bàsica i repetida de totes les obres bèl·liques valuoses: que cada guerra és diferent i que totes les guerres són la mateixa.