Sara Mesa s'endinsa en la realitat asfixiant de la burocràcia

Si hi ha una queixa compartida per tota la ciutadania, sigui d’esquerres o de dretes, és com pot ser de carregosa la burocràcia –també dita burrocràcia– i fins a quin punt ens embolcalla com els filaments enganxosos d’una teranyina. A la seva darrera novel·la, Oposición, Sara Mesa (Madrid, 1976) es queda descansada sobre aquesta realitat asfixiant, que ens afecta a tots i totes, sense excepció.

A Mesa sempre li ha agradat situar els personatges en espais enrarits i en situacions incòmodes, i aquí torna a fer-ho. La protagonista es diu com l’autora, Sara, i és una jove que entra com a interina en una oficina administrativa. El primer dia arriba plena d’il·lusió i seu a la taula que li adjudiquen, una taula sospitosament buida. Pensa que no trigarà a rebre el primer encàrrec, però el primer encàrrec triga tant a arribar que literalment no sap què fer amb les hores buides que té cada dia al davant. De bon començament, es fa inevitable pensar en les obres magnes d’aquesta temàtica, les novel·les sobre la burocràcia del genial Franz Kafka.

Pel que sembla, igual que l’autor txec, Sara Mesa també ha viscut l’experiència de treballar a l’Administració, o sigui que sap de què parla quan retrata la desesperació quotidiana de la protagonista. És una sort o una desgràcia, això de no tenir cap ocupació? "Intenté averiguar cuál era la función de un puesto como el mío, busqué en la web de la conserjería esa información, no saqué nada en claro –escriu–. En el organigrama del personal, hipertrofiado en algunas de sus ramas y esquelético en otras, no había ningún lugar donde encajarme".

Gairebé durant la primera meitat de la novel·la, la Sara de la ficció s’avorreix com una ostra i els lectors i les lectores una mica també. No es tracta, però, d’un demèrit de l’obra, sinó d’un objectiu assolit. Vivim, respirem amb la Sara protagonista les estèrils jornades que se succeeixen una rere l’altre sense cap horitzó. Mentre Remedios Zafra a l’assaig El informe. Trabajo intelectual y tristeza burocrática es queixava de l’excés de feina a què la gent es veia abocada "mentre el cos aguanti, per continuar pagant una vida", a Oposición som testimonis de l’absurditat del sistema burocràtic que genera llocs de feina on els treballadors i les treballadores se senten inútils, essent la inutilitat el súmmum kafkià d’una feina.

La progressiva adaptació de Sara i les seves creixents relacions amb altres empleats –inclosa una amistat que es pot considerar com a tal– fan més digeribles les pàgines a mesura que la narració avança. Setmana a setmana som testimonis d’un procés que tot i no oferir-li cap solució definitiva, modera el seu desassossec. "El mundo exterior se emborronaba, desaparecía, mientras que ahí dentro todo se afinaba, se volvía más nítido y adquiría multitud de matices que yo ya era capaz de distinguir como una experta", hi llegim. El que ha succeït és que Sara ha assumit el seu destí dins l’Administració: "Recuerdo que aquel día, al pasar por delante de un cristal, no reconocí mi reflejo. Pegué un respingo. ¿Esa era yo? ¿Tanto tiempo había pasado? Era como si me estuviera desvaneciendo o transformando en otra persona. Mudando de piel. Metamorfoseándome. O a lo mejor, pensé, me estaba convirtiendo en quien verdaderamente era".

William S. Burroughs opinava que era un error reduir El procés i El castell a obres contra la burocràcia i la injustícia legal. Tenia tota la raó. Igualment, Oposición no és només això, sinó una novel·la sobre la solitud, el desig de companyia i la necessitat de trobar el nostre lloc, des del qual poder pensar què fem i qui som. Sara Mesa aprova amb nota aquesta denúncia carregada de matisos, que està escrita amb la ploma ferma i eficaç que la caracteritza. Oposición es pot llegir també com un homenatge a Kafka, on a les darreres pàgines, com era d’esperar, l’autora verbalitza el seu deute amb l'escriptor txec: "Redactaba mi documento probatorio, mi absolución, mi petición de acceso al castillo, a toda velocidad y con la cabeza gacha".