Vivim en una època en què s’abusa dels adjectius hiperbòlics i dels ditirambes exaltats, però costa presentar Robèrt Lafont (Nimes, 1923 - Florència, 2009) sense recórrer a les grans paraules i als qualificatius alçurats i pomposos. Historiador, lingüista, traductor, poeta, dramaturg, novel·lista, professor i activista cultural i polític a favor de la llengua i la cultura occitanes –també va formar part, de jove, de la resistència durant l’ocupació nazi de França–, Lafont va ser un personatge certament excepcional. Reconec que jo no el tenia gaire controlat –només em sonava vagament associat al nom llustrós de Tristan Tzara, amb qui va fundar, al costat de Joan Cassou, l’Institut d’Estudis Occitans–, i que l’he descobert ara gràcies a una novel·la breu tan preciosa com estranya i desoladora, tan anacrònica com moderna, titulada L’illa dels immortals. Va ser publicada el 1996, però a moments sembla escrita al segle XVII o XVIII.

Vull dir amb això que, tant per l’argument com pel to i la mirada, així com pels materials humans, ideològics i filosòfics amb què està feta, la novel·la de Lafont té un aire juganer i erudit, una innocència amb consciència de ser-ho i fins i tot una puresa narrativa que recorden, amb tots els matisos que es vulguin, Swift o Voltaire. Alhora, però, és una novel·la que no es conforma amb ser una relíquia formalista, una filigrana enjogassada apta només per a erudits i bibliòfags. Tot el contrari: és una novel·la que batega d’humanitat, d’una calidesa i una desesperació existencials notables, i que a més està escrita –la traducció de Joan-Lluís Lluís s’intueix de primera– en una prosa límpida i sensorial, enèrgica i plàstica.

Una vida en una illa deserta

Lafont conta la història de dos joves que un matí de febrer de l’any 1634 s’enfilen a un vaixell que salpa de Venècia. Els dos joves, Amielh de la Ribiera, criat d’acord amb les virtuts i els ideals de la cavalleria, i Pau de Bèrgam, traductor de Lucreci i apassionat de la cultura grecoromana, estan agermanats per una passió humanista i llibertina que els fa témer i detestar l’obscurantisme de les supersticions i els poders de la Inquisició. Tots dos també viuen motivats per una mateixa confiança laica en la raó i els llibres, viuen el plaer de la mateixa manera no culpable i aspiren a acomplir la mateixa missió: “trobar enllà de les mars un país” on poder “edificar catedrals de raó per a feligresos epicuris”. Passa que, al cap de poc d’haver iniciat la travessia, una tempesta huracanada destrueix el seu vaixell. Els dos nàufrags arriben, per sort, a una illa deserta. I s’hi fan una vida. Fins que un dia proven d’escapar-se’n i no poden: una barrera invisible els ho impedeix. No trigaran a descobrir que l’illa és, tot alhora, un paradís i una presó, una salvació i una condemna.

Intel·ligent i amb una consciència aguda dels mals de la modernitat, Lafont no tan sols no es limita a fer un exercici llibresc, mimètic dels mestres antics, sinó que a poc a poc va fent que el seu relat aventurer, bucòlic i filosòfic sigui travessat per un pessimisme creixent i culmini en una visió devastadora de la condició humana.