Ramon Boixeda i la celebració complicada de l'existir

El nou llibre de Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981) no és poesia religiosa ni mística, però es mou per les coordenades establertes pel Gènesi, entre la poma del pecat original i la pols –“Pols eres i en pols et convertiràs”– de l’expulsió del Paradís. En aquest sentit, Boixeda escriu sobre el naixement, la mort i la vida –esforçada, preciosa, perplexa, incomprensible– que hi ha entremig. Pols, premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, fa pensar en una frase de Saul Bellow que diu: “L’existència és la feina”.

Boixeda deu ser un dels poetes més conceptualment densos de la literatura catalana actual. Vull dir que darrera dels seus versos, compactes, treballats al mil·límetre segons patrons mètrics diversos –decasíl·labs, alexandrins, heptasíl·labs, pentasíl·labs...–, sempre hi ha interpretacions de la vida i del món, coses tangibles, experiències reconeixibles. Els seus poemes no són mai murs més o menys vistosos o estridents de paraules i d’imatges, sinó que donen forma a reflexions intel·ligibles i expressen estats d’ànim de vegades elusius però sempre definibles. Si la poesia de Boixeda fos art plàstic, seria com aquelles pintures que a simple vista semblen abstractes i després veus que són d’un figurativisme dens però perfilat.

Més filosòfic i simbòlic que realista

Temàticament, Pols té dos agafadors clars: el naixement d’una filla i la vellesa del pare del poeta, que porten el poeta a reflexionar-se, a repensar-se, existencialment. Som lluny, en tot cas, de la poesia de l’experiència, de la simple il·lustració verbal –literal i unívoca– d’uns fets o d’unes emocions. Més filosòfic i simbòlic que realista, el llibre de Boixeda té un corrent subterrani de vitalisme enrevessat, un punt torturat i un punt foteta. Aquest vitalisme, més programàtic i autoconscient que sentit i gaudit, deriva en una celebració més de l’existir que no pas de l’existència: “Vivim ja al paradís a cada instant, / si el suportem, i alhora a cada instant / el paradís s’aparta, que ens fa lloc. / Potser és així com diu, el paradís, / que cada instant cal que el siguem nosaltres”. La celebració és més meditativa que eufòrica, més un tempteig o un afany indagador que una celebració esclatant i expansiva. El poeta celebra la plenitud mentre en constata la insuficiència i la incompletesa.

A Pols, Boixeda fa referència a molts altres poetes, o en reprèn versos, maneres, motius i diccions: Andreu Vidal, Paul Celan, Omar Khayyam, Sandro Penna, Leopoldo María Panero, Riba, Dante, Pavese... Esquiva sempre el culturalisme exhibicionista o gratuït, però. N’és una mostra el final del poema Filla, any zero, que acaba amb un “bé, ja ho trobarem” que ve directament d’un poema de Philip Larkin, amb la particularitat (brillant) que el poema larkinià es titula Els vells idiotes i parla de l’horror de la decrepitud i de la mort imminent, mentre que el de Boixeda parla d’un nadó i de l’amor i de la vida que comença.

La poesia de Boixeda és tot el contrari d’aquella poesia feta a còpia de petards retòrics arbitraris, que cerca la truculència perquè la substància se li escapa, massa gratuïta per ser significativa, massa imprecisa per ser expressiva. Tot està meticulosament calculat, tot té pòsit i tot està sedimentat, aquí. És significatiu, per exemple, que la galàxia semàntica del llibre sigui gairebé tòpica –vull dir que hi abunden paraules com llum, silenci, crepuscle, cor, pluja, ferida– i que Boixeda sigui capaç de desrutinitzar-ho tot plegat, de reactivar-ho expressivament i de fer-ne poemes bons i personals.