La punxada del passat

Vilafranca del Penedès“Però , després de l’amor, ¿què hi ha?”, es pregunta el protagonista de la poesia —o de la cançó— Ell abjura de l’amor. ¿Què hi ha? “Una escena que s’enfosqueix, / unes quantes hores buides i tristes, / i després el Teló”. Hardy és, per damunt de tot, un gran poeta de l’amor. O del desamor: “Els camins de l’amor són més esquerps / que les carreteres plenes de pedres”. Sobretot si entenem que la manca d’amor arriba amb la pèrdua de la dona estimada. Per això, la memòria articula molt sovint els pretextos d’aquesta poesia: “Els homes pensarosos / contrasten els dies d’ara amb els d’abans”.

Ramón Andrés acaba de treure un bell llibre d’aforismes, Caminos de intemperie, en què, entre altres expressions, n’hi ha una que pot recordar el món de Hardy: “La desaparición de los oficios manuales se ha llevado tras de sí gestos y palabras que no volverán. Los dedos entre unos hilos, el claveteo de una suela, poner pesas en una balanza, el ceño fruncido por el monóculo del que arregla un reloj, la mano que cambia la enea de una silla son glorias póstumas de lo real”. Els homes i les dones que habiten el vers de l’anglès –i, tan sovint, també els espectres– tenen cura dels objectes: “A l’esfera somorta del rellotge un dit boirós / que es mou per posar-lo a l’hora”. I la realitat que viuen no és, encara, glòria pòstuma, però pressentim que ho serà aviat: “Un de fràgil que llaurava amb coratge [...] i ara la seva rella s’omple de rovell”. Ni romàntic, ni simbolista, Yvor Winters va dir de Hardy que estava dotat del “millor ull per al detall natural de tota la poesia anglesa”. 

L'ull prodigiós de Hardy

L’autor victorià representa una línia fonda i perdurable de la poesia angloamericana moderna. A Amèrica, Robert Frost n’és el més digne hereu. Pren el relleu d’aquest ull prodigiós, d’una admirable acuïtat, per al detall natural. Tallant un arbre, posem per cas, és una poesia que podria haver nascut dels grans boscos —“lovely, dark and deep”— del líric bostonià. Una mitjanit d’agost segurament és a la base de la inspiració de la frostiana Una taca digna de consideració (microscòpic). “A la meva pàgina, inútilment en descans, / hi ha una mosca adormida que es frega les mans...”, escriu Hardy. I no només una mosca: també hi ha una típula, una falena i un borinot. Formes petites de vida. Petites i tot, però, “coneixen els secrets de la Terra, i jo no”. Doncs bé, Frost perpetua la lliçó d’aquests versos en els seus: “La meva intel·ligència en reconeix / una altra, quan la troba, sigui on sigui; / i no sabeu com em fa de content / trobar-ne un mínim en un full de paper”.

Hardy, com el nostre Josep Carner, entén molt bé la lliçó de l’arç (unes quantes dècades més tard, Seamus Heaney també aprofitarà el símbol d’aquest arbust). De l’arç i de tantes altres plantes: un magnífic herbari, el seu corpus poètic. I la dels animals. Una casa abandonada —i n’hi ha unes quantes, en la seva topografia lírica— és on “ara el talp treballa / i l’aranya va filant”. La força dels pretextos és extraordinària (el cèlebre correlat objectiu de T.S. Eliot). El que queda d’una ombrel·la feta malbé serveix per preguntar-se per la dona que devia utilitzar-la: “És la dona bonica que duia aquesta ombrel·la / un esquelet com ho és ara la seva propietat?” Hardy construeix cada poesia com si fos una petita història. En una de les meves predilectes, Sota el salt d’aigua, un got que ha relliscat de la mà de l’amant i ha anat a raure en un lloc inaccessible roman sempre més allà, per recordar les hores delitoses que la parella va passar en aquella gorga. (“Una gran set per a la qual / et vas fer copa on jo la pogués beure”, que diria Joan Vinyoli). En enfonsar el braç en un cossi ple d’aigua, el jo líric tremola no pas de fred, sinó d’emoció: la “punxada del passat”. La memòria. Els espectres de l’avior. La idea de l’herència, tan present en aquesta poesia: “Nosaltres, que devem ser els últims / de generacions antany sense parió, / som incapaços de mantenir el seu robust llinatge”.

Thomas Hardy és un enorme poeta que diu “aquest soc jo”, i, tot seguit, “allò etern en l’home / que ignora la crida de la mort”. L’admirable esforç de Marcel Riera és una notable contribució a la nostra cultura.