L'últim secret de Primo Levi

Ignorava que Primo Levi havia escrit poesia. El traductor, Eloi Creus —que, després del seu Sandro Penna a Edicions de 1984, torna a firmar una feina admirable—, admet que tampoc no ho sabia fins que va descobrir el volum de Garzanti que aplega l’obra lírica completa de l’autor, amb aquest títol que fa referència a un vers del Poema del vell mariner, de Coleridge. El mateix Levi va voler deixar la seva obra en vers en un discret segon pla. I, tanmateix, en va escriure tota la vida. Aquest volum aplega l’obra lírica que va produir des de la primeria dels quaranta —la poesia més antiga és de 1943— fins a la darreria dels vuitanta —la més recent, de 1987. Al corpus, diguem-ne, canònic, s’hi afegeix un feix de poesies esparses, publicades als anys vuitanta a la premsa.

Levi no em sembla, ni de bon tros, un gran poeta. En hora incerta és molt més un recull de poesies que no pas un llibre amb una —o més d’una— idea vertebral. En algunes peces advertim una certa ingenuïtat compositiva. Al meu entendre, es mostra molt més interessant quan centra la seva atenció en un pretext pròxim —un castanyer bord, una nau desballestada, una atzavara— que no pas quan, posem per cas, enlaira el cap i pretén escrutar el cosmos. En la poesia en què aborda la naturalesa de l’atzavara —la planta que floreix quan està a punt de morir— escriu: “He esperat anys, molts, abans d’expressar / la meva flor, tan alta i tan desesperada, / lletja, llenyosa, enterca, però tesa al cel”. A mi la flor de l’atzavara no em sembla lletja i sí, en canvi, un tresor de símbol! Hi ha una poesia dedicada al big-bang que es podria haver resolt amb més gràcia. La titulada La nena de Pompeia comença molt bé, i té un desenvolupament que no desmereix gens aquest inici —“la cendra s’ha fet pedra”—; però, per contra, acaba d’una manera una mica pueril.

Ara bé, allà on excel·leix l’autor és en l’expressió de la violència sense aturador i de la barbàrie que, com és sabut, ell mateix va patir en primera persona. La poesia adreçada al pervers Adolf Eichmann diu: “... I tu ens vas arribar, el nostre enemic preuat, / tu, criatura deserta, home envoltat de mort”. La que du per títol Eren cent aconsegueix, per la reiteració del vers “tots van fer un pas cap endavant”, amb lleugeríssimes modificacions, suggerir la sensació d’angoixa dels condemnats. Buna, datada el 28 de desembre de 1945, és la descarnada concreció verbal de l’horror: “Company buit que ara ja no tens ni nom, / home desert que no has plorat mai més, / tan pobre que no pots tenir ni mal, / tan rebentat que ja no sents ni por”. Parafrasejant el primer vers de Shemà —que, sens dubte, ha de resultar familiar als amants de la memòria en prosa de Levi— podríem concloure: “Considereu si això és un home”. I, qui diu home, diu dona: “Considereu si això és una dona, / sense cabells i sense nom, sense més força per recordar / els ulls buits i el ventre glaçat, / com una granota a l’hivern”. Quina gravetat que tenen, aquestes paraules!