Un porc és un porc

En la cultura musulmana el porc és considerat un animal impur que, per motius religiosos, històricament no es pot menjar. Però, paradoxes de la vida, al zoo de Kabul n’hi ha un que viu a cos de rei, és el centre d’atenció, i a l’escriptor Ignacio Chao (Pontedeume, 1968) li serveix per construir el personatge que descriu a l’àlbum Ningú com jo (Autobiografia d’un tirà), publicat en català i castellà per Kalandraka, i il·lustrat per Eva Sánchez (Puigcerdà, 1986).

Si haguéssim d’escollir un animal que ens encaixés per parlar d’un tirà, segur que entre els que se’ns acudirien hi hauria el porc. No perquè per naturalesa sigui dèspota o opressor, característiques intrínsecament humanes, sinó perquè solem emprar el mot porc com a insult quan volem titllar algú de brut, però també de groller o, fins i tot, de deshonest, adjectius fàcilment aplicables al protagonista del llibre il·lustrat que tenim a les mans. Explica, en forma de monòleg dramàtic, que no se sent amenaçat per ningú ni ningú li fa ombra, que menja amb coberts d’or i que no comprèn ni li interessa la llengua del poble més baix, el qual l’admira i el contempla absort. En definitiva, regna perquè no hi ha ningú com ell; és l’elegit. D’entrada, però, no sabem del cert de qui es tracta, sinó que és a mesura que avança la història, intensa i colpidora, que el lector va unint totes les peces del puzle, que acabaran formant la figura perfecta del tirà.

Això sí, al centre d’aquestes pàgines sempre hi ha el porc, que és el “gran dictador”, i en un segon pla hi ha rates -la tribu que el segueix i alhora li té por-, i guineus i micos..., una petita societat marcadament piramidal que l’autor esbossa com una faula (penseu en La rebel·lió dels animals ) per fer una crítica aferrissada de l’autoritarisme, la megalomania i l’abús de poder. De fet, aquí ell també beu de la tradició de la literatura infantil, en què sovint trobem el recurs de la humanització dels animals, la qual cosa acosta el relat a nens i nenes. I encara que Ningú com jo puguisemblar que, a primer cop d’ull, no és adequat per a primers lectors -per plantejar una qüestió controvertida que, a més, està expressada en un registre força elevat-, hi ha representades actituds pròpies de la misèria humana, com la vanitat i el menyspreu, que els petits saben reconèixer.

D’altra banda, dins aquesta complexitat, la història esdevé més accessible gràcies al seu gènere, l’àlbum, que permet que la imatge completi el missatge i el faci més entenedor en aquest cas. L’aportació de la il·lustradora, doncs, és crucial: jugant amb una gamma cromàtica força uniforme i suau, treballa el realisme per dibuixar la figura del porc i donar-li l’expressió encertada i, així, acostar-lo a la personalitat tirana, el focus narratiu. A més, tot i l’aparent estaticitat del text, l’artista aconsegueix interpretar la paraula escrita amb dinamisme i certa narrativitat, cosa que aplana el camí per a una lectura més amena.

El porc del zoo de Kabul té espai per córrer, aigua, menjar i fang on rebolcar-se, que és el que es dedica a fer, bàsicament. Va arribar a la ciutat afganesa procedent de la Xina, el 2002, i des d’aleshores es va convertir en una de les grans atraccions del recinte, la bèstia -per a ells exòtica- que tothom mira i admira. Ell, des del tron (engabiat), els retorna una mirada distant, perquè representa el líder per imposició, el rei que no hem escollit, el dictador a qui hem de seguir (o no). Digueu-li Donald Trump, digueu-li Kim Jong-un, o tots els polítics autoritaris que volten (i han voltat) pel nostre món; però ¿no us heu parat a pensar que potser aquests mamífers voluminosos, d’orelles grosses i cua cargolada, no mereixen ser comparats amb aquests tirans? Observeu bé un porc (l’animal) i us adonareu que en realitat no és tan terrible. O sigui que al final tot surt de nosaltres, els humans, inclús l’estigmatització de certes bèsties. Ara bé, els tirans, miris com te’ls miris, sempre els veus com porcs.