La poesia és el pa que es regala (quan ja no queda pa)

Ara que està de moda, imaginem una ucronia: som a l’any 2300 i una humanitat supervivent ha patit un cataclisme digital que l’ha deixat sense cap registre audiovisual del passat. Resta, això sí, la literatura esportiva, els diaris que comentaven els partits de futbol. Un expert en animació 3D, obsedit per la figura de Messi, es proposa reproduir les jugades de l’argentí a partir de les descripcions que en fan els periodistes. Novel·listes sense tema: us el regalo! Doncs bé, el que es proposa (i reïx meravellosament!) Eduard Sanahuja Yll és bastant semblant a això, però en poesia: s’inventa uns Calvi carmina que la transmissió escrita ens ha arrabassat. Només indirectament, gràcies a les mencions que en fa en alguns poemes el seu amic Catul, el gran poeta cap de colla dels anomenats neoteroi, i algunes engrunes de versos esparsos, podem conjecturar com era la poesia de Calvus. Crear una obra gairebé ex nihilo no és cosa que pugui escometre qualsevol. Curiosament ha coincidit en el temps amb una obreta deliciosa en què es fa una operació similar, el Tot Abulcàssim de Jordi Cornudella, en què s’inspira en aquest “empaitallunes” (sí, com Li Bai!) del món andalusí.

La bona poesia és feta de troballes i versos memorables. Ara ja no en diem mestres en gai saber sinó, simplement, poetes que en saben un niu. Per posar un exemple (els poemes de Calvus en van plens), la força esmolada d’una sàtira eficaç només la pot generar un poeta experimentat en la vida, i en l’ús hàbil i imaginatiu de la llengua. En el satirista hi ha una qualitat moral superior, la de l’home bo que sap que la justícia suprema es fa amb la intel·ligència del blasme i el sarcasme de l’enginy verbal (no amb la presó i l’execució sumaríssima). “Paraula pura raça”, en diu Sanahuja Yll. I ha de tenir, tanmateix, el desvergonyiment catulià, l’orgull de l’infant terrible. Lluny de fullaraques retòriques (a voltes tan ridículament antiretòriques) és reconfortant saber que encara hi ha poetes que no s’estan per punyetes, i no fan, justament, un exercici d’ imitatio acadèmic i avorrit. Sanahuja Yll és un Catul contemporani que fa llenques de vida en vers. L’edició de Tanit, impecable. Llàstima que s’hagin intervertit dues lletres (en el pròleg i en el poema VI) en compondre el nom del gran líric grec arcaic, Alcman. Quin goig de llibre, exhilarant i savi! Proveïdor de felicitat. I tot el que ens ha quedat al pap! Com es diu vulgarment, si la poesia catalana no tingués un Eduard Sanahuja Yll, l’hauria d’inventar. Altament recomanable.