El Petersburg català

Andrei Beli -Andreu Blanc-és el pseudònim de Borís Bugàiev (1880-1934), poeta i prosista de sòlida formació científica i filosòfica que és, al mateix temps, un dels personatges més turmentats i excèntrics de la literatura russa. Els que el van conèixer al seu Moscou natal, a Sant Petersburg o a Berlín, on va viure entre el 1921 i el 1923, el retraten com algú immers en un garbuix de fantasies estranyes, que atabala tothom -amics, coneguts i saludats- amb monòlegs inacabables i alhora exerceix una fascinació immensa sobre la gent en general i els escriptors en particular. Nina Berbérova, que hi va coincidir durant l’emigració berlinesa, parla amb admiració del talent poètic de Beli, especialment ostensible en la seva prosa, i comenta, perplexa, el seu tarannà canviant. Diu que Beli, en els seus discursos delirants, “recorria cada vespre tot l’espectre de relacions amb les persones, des d’un «Apiadeu-vos de mi!» dit amb llàgrimes als ulls fins a un «Us maleeixo a tots!» acompanyat d’un cop de puny a la taula”. El primer marit de Berbérova, el gran poeta Vladislav Khodassévitx, es refereix a Beli com la figura més influent de la seva generació i remarca, entre altres coses, l’actitud que adoptava amb les admiradores. “Enamorava les dones amb el seu encant personal i se’ls presentava envoltat d’una aurèola mística, que semblava excloure les pretensions carnals. Després, de sobte, s’entregava a aquesta mena de pretensions. Si la dona, sorpresa i ultratjada, no li corresponia, Beli s’enfurismava; i si, al contrari, aconseguia el seu objectiu, se sentia brut i profanat, i s’enfurismava igualment”. Berbérova i Khodassévitx evoquen, també, el comiat de Beli dels emigrants russos de Berlín: pres d’una exaltació histèrica, exigia als companys desconcertats que brindessin per ell i els deia que tornava a Moscou per deixar-se crucificar per ells. Però no tot era fúria i follia. La lucidesa de Beli estava reservada per als seus escrits, el més important dels quals és Petersburg (1913), una novel·la que Nabokov situava a l’altura de l’ Ulisses de Joyce, publicat nou anys més tard.

L’analogia amb l’Ulisses és temptadora. Tots dos llibres presenten un argument sinuós, un temps d’acció que ocupa 24 hores, una immensa complexitat lingüística, farcida de reminiscències, i, sobretot, una gran ciutat per escenari. Ara bé: mentre que la topografia del Dublín de Joyce és fidel a la realitat, la del Petersburgde Beli és quimèrica i movedissa. La casa on viuen els protagonistes, Apol·lon Ableúkhov (senador) i el seu fill Nikolai (que pertany a una organització terrorista i rep l’encàrrec de matar el pare), canvia d’ubicació; la Institució on treballa el vell Ableúkhov no correspon a cap edifici històric; i el domicili de la Sófia Likhútina (l’enamorada d’en Nikolai), a la vora del riu Moika, combina elements de diversos edificis reals.

També els personatges tenen aquesta naturalesa proteica: en Nikolai, per exemple, ara se’ns apareix com un jove bell, ara com un tipus histriònic amb cara de granota. En la seva imaginació, la bomba que ha de fer esclatar es fusiona amb una visió sinistra dels seus somnis infantils, una bola que “s’inflava i adoptava l’aspecte d’un senyor gras en forma de globus”, que en Nikolai bateja amb un nom ben expressiu: Pep Péppovitx Pepp. És evident que en l’univers de Petersburg, a mig camí entre el malson i la mascarada, els espais, els personatges i les al·lucinacions estan fets de la mateixa substància.

Igual que l’ Ulisses, Petersburg té molts estrats. Un dels més visibles és el polític, ja que l’acció transcorre el 1905, l’any de la primera revolució russa, i recrea l’ambient d’una ciutat que vol ser europea i se sent amenaçada pel món asiàtic. El més grandiós, però, és la seva prosa ritmada: una llengua que brilla, es belluga, s’embarbussa, pareix monstres i és capaç, fins i tot, de convertir la locució adverbial de sobte en un ésser viu. La traducció de Miquel Cabal ens en dona una bona idea.