El pensament fa la grandesa de l'home

Vilafranca del PenedèsEl pensament que titula l’article és el que precedeix un dels més coneguts d’aquesta magna obra que, com afirma Pere Lluís Font, en realitat “no és una obra, sinó un conjunt de notes preses majoritàriament com a preparació d’una obra que a la mort de l’autor es trobava encara en una fase de tempteig”. Es tracta d’un dels pensaments pascalians més populars, si no el que més; aquell que l’autor formulà a partir d’una metàfora senzilla i memorable: “L’home no és sinó una canya, la més feble de la natura; però és una canya pensant [...]. Baldament l’univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que allò que el mata, ja que sap que mor, i de l’avantatge que l’univers té sobre ell, l’univers no en sap res. / Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament”.

Una de les primeres vegades que vaig ser conscient de la importància de l’autor francès va ser a final dels vuitanta, quan vaig veure la pel·lícula Ma nuit chez Maud, d’Éric Rohmer. Hi ha un moment de la història en què els dos amics protagonistes –Jean Louis, el catòlic que dubta, i Vidal, el marxista arrogant– discuteixen a propòsit de les tries que cal fer a la vida. I Vidal remet l’altre al cèlebre pensador de Clarmont –ciutat on també s’ambienta el film–: “És prodigiosament modern”, defensa, tot fent referència a la seva cèlebre aposta –"la aposta", com prefereix d’escriure Font per evitar l’equívoc amb "la posta"–. Jean-Louis respon: “L’he de rellegir” (en un film de Rohmer un personatge no reconeixeria mai “l’he de llegir” per primer cop), tot i que no sembla gaire convençut del pari pascalià. 

Un cas únic en la història de la cultura

Blaise Pascal no va arribar als quaranta, però va tenir prou temps per construir una obra sòlida en els àmbits de la ciència, la literatura, la religió i la filosofia. Escriu el traductor i editor: “I l’excel·lència en aquesta quàdruple dimensió és el que en fa un cas absolutament únic en la història de la cultura”. Va inventar la primera calculadora (la pascalina). Fou el precursor de la geometria projectiva, l’iniciador (amb Pierre de Fermat) del càlcul de probabilitats, l’inspirador de l’algorisme leibnizià del càlcul infinitesimal i el descobridor del principi de la transmissió de la pressió dels fluids que porta el seu nom. Home de gran talent, la seva obra científica ja l’hauria fet mereixedor, amb escreix, de la immortalitat. Però va abandonar les ciències per abraçar les disciplines humanístiques: “Quan vaig començar a estudiar l’home, vaig veure que aquelles ciències abstractes no són pròpies de l’home, i que em desviava més de la meva condició penetrant-hi que no pas els altres ignorant-les”.

De manera que, tant o més que per les seves meritòries contribucions a l’àmbit dels nombres i de les seves relacions, Pascal és conegut pels seus Pensaments, que Pere Lluís Font ha traduït admirablement i explicat amb una encomiable minuciositat (gairebé 1.500 notes!), no endebades hi ha consagrat un nombre ingent d’anys i un cabal d’esforç preciós. Singular “calaix de sastre” que aplega 953 fragments, es tracta d’una fonda mina entre els materials de la qual fulguren textos en un estat més aviat d’esborrany, llampeguejos de genialitat –que cal, però, no associar amb el gènere de l’aforisme–, i molts altres que, en canvi, constitueixen assajos perfets. Fortament influït per Descartes, lector rigorós de Montaigne (a qui retreu: “Cal haver renunciat a tota pietat per no voler almenys morir cristianament. Ara bé, ell no pensa sinó a morir relaxadament i plàcidament en tot el seu llibre”), Blaise Pascal ha llegat a la història del pensament diverses categories filosòfiques, com ara: esperit de geometria / esperit de finesa, dos infinits, punt fix, aposta, divertiment, ordres de grandesa o Déu dels filòsofs / Déu de les religions.

La seva defensa del cristianisme s’erigeix en un dels fonaments de l’obra. Però aquestes pàgines ens il·lustren sobre un tou d’interessos molt variats. Gairebé un segle abans que el comte de Buffon afirmés que l’estil és l’home mateix, Pascal ja havia deixat escrit que “quan veiem un estil natural, ens quedem tots estranyats i entusiasmats, ja que esperàvem veure un autor i trobem un home”. En un pensament que potser hauria subscrit un segle abans Joan Lluís Vives, afirma que “és molt més bonic saber alguna cosa de tot que saber-ho tot d’una cosa”. La seva lúcida intel·ligència ens obsequia amb impagables fuetades a la consciència sobre la moral: “La vida humana no és sinó una il·lusió perpètua: no fem sinó enganyar-nos i ensabonar-nos mútuament”. Pascal sembla que emuli Montaigne quan, ara i adés, es capbussa en la voluble condició humana, que massa sovint es conforma amb l’acompliment d’allò ínfim: “Aquest home, nascut per conèixer l’univers, per jutjar sobre tota cosa, per regir tot un Estat, heus-el aquí ocupat i tot ple de la cura de caçar una llebre”; pensament que podríem relacionar amb la nostra llegenda del mal caçador, recreada per Maragall. 

Entre les pàgines més trasbalsadores, aquelles que dedica a la immortalitat de l’ànima: “No veig sinó infinituds pertot arreu que m’envolten com un àtom i com una ombra que no dura sinó un instant sense retorn. Tot el que conec és que m’he de morir aviat, però el que més ignoro és aquesta mateixa mort que no puc evitar”. Pensaments que incideixen en la contingència de la vida humana i en la poquesa de la nostra condició: “Quan considero la petita durada de la meva vida, absorbida davant l’eternitat precedent i següent [...], m’espanto i em sorprenc de veure’m aquí més aviat que allà [...] ¿Qui m’hi ha posat?”. Déu, per a Pascal, ens fa més suportable l’angoixa del viure (“el delito mayor / del hombre es haber nacido”, va escriure Calderón quan Pascal era encara un noiet). Ara bé, cal tenir en compte que “és el cor el que sent Déu, i no la raó. Heus aquí què és la fe: Déu, sensible al cor, no a la raó”. I és bo de recordar aquelles paraules que han estat inspiració de tantes pàgines literàries: “Quan a vegades m’he posat a considerar les diverses agitacions dels homes i els perills i les penalitats a què s’exposen [...], he descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber romandre en repòs en una cambra”.  

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Pensaments i opuscles a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.