Què ens van deixar els anys daurats del Paral·lel?

Arola editors i l’Institut del Teatre han publicat aquest any El Paral·lel fent país, un estudi de l’Eduard Molner (Barcelona, 1968) sobre el fenomen artístic i social del Paral·lel, una investigació que va des de finals del segle XIX fins a l’adveniment de la Guerra Civil. L’estudi aprofundeix en una època i un lloc que van ser el gran focus d’entreteniment i d’oci per a un públic nombrós i popular, gràcies a una proposta variada d'espectacles multiculturals i heterogenis a preus assequibles. Espectacles que, d’alguna manera, van definir la manera de ser i els gustos de les classes treballadores. El fet és que el Paral·lel va convertir Barcelona en un autèntic baluard de la modernitat europea.

Molner explica que el primer Paral·lel era firaire, gitano i flamenc, amb personatges de tota mena que feien esport i proeses físiques. Tot això convivia amb l’anomenat género chico, una divertida derivació de la sarsuela i el sainet, i també amb el género ínfimo, conegut com a varietats; és a dir, espectacles amb cuplets i que regalimaven un cert erotisme, que va donar nom a la famosa psicalipsi. Però el primer teatre va ser El Teatre Circ Espanyol, que va triomfar amb un nou gènere, la pantomima, i amb el melodrama de contingut social. Sense oblidar el teatre polític anarquista i la seva propagació d’idees llibertàries. Cal recordar que és l’època de la Setmana Tràgica i la vaga de La Canadenca. Ara bé, el Paral·lel sempre va prioritzar l’esbargiment i la festa, raó per la qual entra en escena el vodevil, amb Josep Santpere i Elena Jordi com a figures primordials. Amb tot, apareix el drama realista, un subgènere que escenifica les calamitats del mateix Barri Xino. Són espectacles confegits a mida per escriptors rellevants com Josep Amich i Bert, Amichatis, Gastó Màntua, Lluís Capdevila, Francesc Madrid, Manuel Fontdevila, Brauli Solsona…; intel·lectuals com Salvador Vilaregut; lletristes com Rossend Llurba; homes de teatre com Joaquim Montero, i productors com Manuel Sugranyes. Amichatis, però, sembla ser la figura més destacada, defensor d’un teatre d’entreteniment i de consum massiu, de tipus realista i moral laica.

Més enllà de la sarsuela fa forrolla el teatre líric en català amb Cançó d’amor i de guerra, peça escrita per Lluís Capdevila i Víctor Mora, amb música de Rafael Martínez Valls. Tot i que ja hi havia el precedent de Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, versió lírica de l’obra d’Amichatis i Màntua. Peces que mostren uns valors polítics i morals afins al públic i que recullen elements tradicionals de la cultura catalana i la seva manera particular d’entendre el món.

I contra aquest magma d’espectacles apareix el setmanari cultural Mirador, una revista republicana i liberal que reflecteix les opcions polítiques del seu editor, Amadeu Hurtado, advocat afí a Acció Catalana. Mirador desitja una modernització de la societat catalana, que sigui europeista i amb una clara voluntat d’incidir en les arts escèniques i en tots els sectors culturals. Vol la construcció d’una escena nacional representativa i pretén acabar amb un teatre que considera xaró, vulgar i estereotipat. D’aquí el rebuig a la majoria d’obres sortides del Paral·lel. Els autors de Mirador eren Sebastià Gasch, Joan Tomàs, Jaume Passarell, Joan Cortès, Josep Maria Planes, Andreu Avel·lí Artís, Rafael Tasis i el mateix Josep M. de Sagarra. Tot i això, peces populars sorgides del Paral·lel com La reina ha relliscat d’Alfons Roure o la Gloriosa de Miquel Poal-Aregall esdevenen grans èxits populars. Com afirma Molner, cal posar en valor la contribució d’aquest teatre perquè va normalitzar la presència del català als escenaris, i per la seva contribució a la tradició literària. Obres com Mirall trencat de Mercè Rodoreda o Vida privada de Sagarra no haurien sigut possibles.

L’estudi mostra la gran importància que va tenir l’avinguda i la seva gent. El Paral·lel va construir una ciutadania i, per tant, també un país. Va promoure valors com el treball, l’honradesa, la solidaritat, la voluntat democràtica, el republicanisme, l’autogovern de Catalunya, i va fer una aportació impagable a la llengua catalana.