La gènesi del feixisme a càmera lenta

BarcelonaSi hi ha un personatge que va marcar el segle XX i el va convertir en sinònim d’extermini i destrucció és Adolf Hitler. El nazisme és omnipresent en llibres i obres de teatre, en sèries i films, però en realitat el caporal austríac no va inventar gaire res. La mateixa pel·lícula que ell va protagonitzar a Alemanya s’havia viscut només uns anys abans en una Itàlia empobrida i humiliada, amb un estat semifallit, i on havia emergit un altre personatge molt més sinuós i maquiavèl·lic, més humà i, per tant, més inquietant: Benito Mussolini. L’escriptor Antonio Scurati ha construït una obra monumental al voltant del fundador del feixisme utilitzant una tècnica que permet una immersió total en l'època i que ofereix una visió calidoscòpica de la complexa realitat del primer terç del segle XX a Europa, quan les aspiracions revolucionàries del moviment socialista van ser esclafades per la reacció tant a Itàlia, primer, com a Alemanya, després.

Scurati planteja el llibre com un dietari coral, amb Mussolini de protagonista principal, que recorre els sis anys que van des de la fundació dels Fascios de Combat, el 1919, a la consolidació del seu líder al poder, el 1924, cosa que permet viure i veure la gènesi del feixisme a càmera lenta. Per les seves entrades, escrites amb precisió documental però alhora amb una força narrativa hipnòtica, desfilen els col·laboradors més estrets de Mussolini, els polítics del règim que pensen que el podran controlar, els seus excompanys i ara adversaris socialistes, la seva musa Margherita Sarfatti, l’inefable Gabriele d’Annunzio... Entre tots ells destaca la figura del socialista Giacomo Matteotti, l’únic que veu venir els perills del feixisme, i que actua com la seva nèmesi.

Sotmetre's a un home fort

I malgrat llegir-se com un thriller, el llibre funciona també com un manual de política, d’història i de sociologia per entendre el naixement del feixisme, amb connexions evidents amb l’actualitat, perquè hi ha condicionants que no canvien. Qui són, doncs, els feixistes? Scurati ho escriu així: “Bona gent que en el seu interior s’estremeix per un desig incontrolable de submissió a un home fort i, alhora, de domini sobre els indefensos. Estan disposats a besar la sabata de qualsevol nou patró, sempre que se’ls doni també a ells l’oportunitat de trepitjar a algú”. A la Itàlia de la postguerra, amb centenars de milers de joves desmobilitzats, abunden aquests perfils desclassats, plens d’odi i que han fet de la violència una forma de vida i entendre el món.

En aquest sentit, Mussolini és un avançat al seu temps, un pioner que veu que el segle XX és el de la manipulació de les masses i el sotmetiment de l'adversari a través del terror psicològic i l’ús de la força física (“l’única existent”, remarca). Aquesta clarividència, juntament amb una manca total d'escrúpols, el converteix en un animal polític imbatible. Mussolini enganya a tothom, juga a diverses bandes, modula el discurs a conveniència i traeix fins i tot els més pròxims. Com t’hi enfrontes amb algú així? (és la mateixa pregunta que es deu fer Joe Biden ara mateix).

La divisió de l’esquerra

En canvi, l’esquerra viu pendent dels “odis de les faccions, l’esclavitud de les fórmules, el llenguatge que s’acarnissa en qüestions formals, de pura lògica, la roda eterna de les rivalitats personals, la sordesa davant l’estrèpit del món, davant les promeses de l’alba”. Davant d’això, els esquadristes feixistes actuen: la seva única ideologia és l’acció, i això inclou les pallisses, la destrucció de propietats i l’assassinat. Mussolini converteix la violència en política, i l’administra a conveniència per, quan el país reclama tornar a l’ordre, aparèixer com el gran salvador. I com passarà a Alemanya, els principals aliats del feixisme acaben sent els moderats (liberals, monàrquics i conservadors) i els grans industrials del nord (Conti, Ferrari, etc.), que engreixaran el feixisme buscant un antídot a l’amenaça comunista.

Tot i això, Scurati no considera que Itàlia hagués de tenir com a destí indefectible la dictadura mussoliniana. Hi ha, sobrevolant al llarg de les pàgines, una acusació genèrica al conjunt de la societat i a les elits en particular. Ningú li va parar els peus, al líder feixista, i l’únic que ho va fer, Matteotti, ho va pagar amb la vida. I és precisament en les setmanes posteriors a l’assassinat del polític socialista, del qual podem llegir una correspondència deliciosa amb la seva dona, quan Mussolini es veu ell mateix en perill. El dia clau, Scurati escriu la reacció dels opositors al discurs del futur dictador: “Silenci. Un de sol. N’hi hauria prou que un de sol [diputat] parlés i ell estaria perdut”. El silenci és l'adob sobre el qual creix el feixisme. Aquesta és la gran lliçó.