La memòria personal és memòria col·lectiva, i viceversa

En una literatura com la catalana, que en general encara dona per bones unes jerarquies entre gèneres que fa temps que han quedat obsoletes -la poesia a l’estadi superior, la novel·la al rengló següent però just a tocar, l’assaig i el teatre al següent però ja a molta distància, i etcètera, etcètera, fins a topar amb el sovint escarnit periodisme a baix de tot de la piràmide-, una figura com la d’Agustí Pons (Barcelona, 1947) corre el perill de ser valorada sempre a la baixa. O ignorada directament.

I és una llàstima, perquè un autor que ha escrit milers d’articles i entrevistes per a diaris i revistes, que ha elaborat les biografies -rigoroses, serioses, solvents- de personatges cabdals de la literatura catalana, que ha fet assaigs de mirada panoràmica internacional i que compta amb una obra memorialística evocadora i incisiva, no es mereix ser valorat a la baixa ni encara menys ignorat.

Tant se val quina sigui la vara de mesurar que fem servir: per esforç invertit, per volum de feina feta, per complexitat, per ambició, pel que ha aportat a la literatura del país, una obra literària com la d’Agustí Pons val tant o més que l’obra de 100 poetes menors. O la de 200.

Igual com ja havia fet a Temps indòcils (Angle Editorial, 2007), amb Crònica al marge Pons torna a barrejar la reconstrucció de la història personal amb l’exploració del context històric, cultural i polític que li ha tocat viure. El resultat és un llibre escrit amb claredat i precisió, amb sentit del ritme i amb una indissimulada -i molt d’agrair- propensió a l’amenitat, un llibre en el qual els passatges de reflexió assagística conviuen amb les declaracions autodefinidores de l’autor -sobre les seves conviccions liberals, el seu ateisme, la seva visió del periodisme, sobre el que ha de tenir una bona biografia...- i amb l’empenta i la fluïdesa narratives pròpies de les cròniques més ponderades i vívides.

Tenint en compte la trajectòria professional de Pons -redactor d’ El Noticiero Universal, col·laborador de la revista Destino, membre fundador del diari Avui, cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner, escriptor polivalent que ha escrit des de cinc llibres de poesia fins a centenars d’editorials de premsa...-, no sorprendrà a ningú que un dels atractius del llibre sigui la galeria de personatges potents que hi desfilen. El que sí que potser resultarà sorprenent és que Pons en parli sense pèls a la llengua, sense acarnissar-s’hi però sense estalviar-se els comentaris contundents, les anècdotes malicioses i alguna tafaneria xocant, per exemple les dificultats econòmiques de Maria Aurèlia Capmany per arribar a finals de mes i els abusos verbals a què la sotmetia Jaume Vidal Alcover quan anava borratxo.

Homenots i fantasmes

Vet aquí una breu llista dels personatges més llustrosos que Pons ha tractat i als quals dedica la seva atenció: Max Cahner -“si no va obtenir més reconeixement, no va ser pas per les seves idees sinó pel seu mal caràcter”-, Jaume Miravitlles, Carles Fontserè, Josep Maria Espinàs, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda -que descriu distant i a la defensiva-, el maqui anarquista Marcel·lí Massana -entristit per la progressiva desaparició de la llengua catalana a Barcelona-... A aquests, és clar, s’hi han d’afegir els personatges a qui ha biografiat: Capmany i Nèstor Luján, amb qui va tenir una relació molt afectuosa i que li feren de mentors, i també Joan Triadú, Pere Calders i Salvador Espriu. Singularment memorables m’han semblat les pàgines en què recorda l’entrevista que va fer el 1989 a un abatut i ressentit Ramón Serrano Suñer, que, havent tingut tant de poder, aquí se’ns apareix com un fantasma vulgar de la història.

Intel·ligents i ben escrites, tot i que també un punt descompensades -el tram final queda massa poc memorialístic-, aquestes memòries personals i col·lectives d’Agustí Pons són interessants i valuoses.