Max Besora: "Em miro el segle XVII amb ironia i esperit aventurer"

BarcelonaLa tercera novel·la de Max Besora es basa en un personatge que va existir, Joan Orpí (1593-1645), però gran part del que s’hi explica és inventat. Està ambientada al segle XVII, però no és històrica: parodiant el gènere, construeix una nova realitat, amoral, subversiva i altament escatològica. “Tinc un cosí que va anar a Veneçuela a fer una tesi d’antropologia sobre una deessa autòctona, María Lionza, i de retruc va acabar descobrint-me Joan Orpí -comenta-. El personatge em va cridar l’atenció i vaig buscar què se n’havia escrit. Vaig trobar que Pau Vila n’havia publicat una biografia el 1967, però era pràcticament impossible de localitzar”. Besora se’n va acabar sortint i la va devorar, amb la certesa que acabava de trobar el protagonista del seu pròxim llibre, perquè la història de l’Orpí sobre el qual escrivia Vila estava “plena de forats”.

En aquells moments presentava La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014), una extravagant i divertida novel·la de campus, on, a més de donar una versió hiperintel·lectualitzada de la vida universitària, mostrava molt bona oïda pels diàlegs quotidians i exhibia el bon estat de forma de la seva imaginació. El nou llibre de Besora potencia aquests dos últims elements emportant-se els lectors fins a la Catalunya del segle XVII, on creix Joan Orpí. “El personatge és un neci bo, una espècie de Charlot que va rebent cops per tot arreu -explica-. Pràcticament tot el que es troba a la vida es deu a errors i equivocacions. Es fa advocat per error. Acaba anant a parar a Sevilla també per error, on una dona l’enreda de mala manera. I des d’allà viatja fins a l’altra banda del món, a Veneçuela, on funda la Nova Catalunya”.

Llibertat i irreverència

Llibertat i irreverència Besora es va passar un any llegint assajos sobre l’època i novel·les satíriques escrites durant l’època d’Orpí, com ara el Lazarillo de Tormes, Guzmán de Alfarache i Don Quijote de la Mancha. “Els diàlegs del meu llibre estan escrits en el català i castellà antinormatius del moment -diu-. Eren llengües molt més proteiques que avui en dia. Al final he acabat escrivint una novel·la bilingüe”. A Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya s’hi poden trobar frases com aquesta: “Prô què fas, fil de·hun gos!”, “Te daré uns assots tan bèsties que no et sentiràs mai més lo cul y «tururut qui gemega ya à rebut»!”, o bé “ ¡Son las bichas mugeres-guerreras, amo! Admiten tratos con bembas una veç al año pa fertilizar, pero matan los chanchitos barones pa quedarse solo con las niñitas ”.

“La novel·la és un espai de llibertat, imaginació i creació, hi cap tot -això és el que es proposa Besora escrivint-. És un joc molt seriós. L’humor permet criticar la racionalitat i tot el que sigui. Aquí em miro el segle XVII amb ironia i esperit aventurer. Al mateix temps que reivindico un personatge oblidat parlo d’un tema actual, perquè durant els últims anys es parla molt de la hipotètica Catalunya independent. Orpí és algú que, fa quatre segles, va crear la seva pàtria enmig de la selva. I bé, quan des d’Espanya es van assabentar que la Nova Catalunya s’estava fent rica, li van prendre de les mans”.

Igual que a les novel·les anteriors, Besora també planteja un joc metaficcional. La història d’Orpí és explicada un segle després per un capità de l’exèrcit català -durant el setge de Barcelona del 1714, una picada d’ullet verinosa a Victus -, i de tant en tant un dels professors de La tècnica meravellosa, Walter Colloni, explica les incongruències històriques del llibre a través de notes de peu de pàgina. “Ha estat la novel·la que m’ha costat menys d’escriure”, diu. També és la que, de moment, li podria fer guanyar més lectors. Si entren en la seva irreverent proposta, s’ho passaran pipa.