Enverinar-se, violar o mentir com qui agafa l'autobús per anar a treballar

Els lectors que va tenir Anna K. cap allà el 2006 la recorden com un meteorit, una rara avis que tothom va rebre amb un eufòric: “Ja era hora, una cosa diferent!”. El 2025, l’any en el qual l’editorial La Segona Perifèria ha decidit recuperar-lo, el panorama de publicacions en català és més variat i ric, el món s’ha girat com un mitjó i la percepció, per força, ha de canviar. L’edició compta amb un parell d’epílegs que contextualitzen tant l’autor com l’obra: Tina Vallès relata amb precisió el Premià de Mar de Martí Rosselló (1953-2010), que també és el seu, i Borja Bagunyà veu en l’obra rastres d’una tradició del grotesc que busca posar en evidència els principis que sostenen la realitat. La novel·la rep tota mena d’elogis. Tot sembla a lloc, doncs.

Tot? Doncs la prosa no és excelsa, hi ha construccions sintàctiques poc naturals, i un ús massa generós dels epítets, que és una pràctica que sempre m’ha grinyolat. I, a més, com si se’ns hagués ficat una pedreta a la sabata, tanquem el llibre i no podem deixar de pensar que hi ha hagut més d’un moment francament desagradable al llarg de la lectura, i no ha estat per l’acumulació de fets escabrosos, violents i macabres, casualitats del tot impossibles, successions d’enverinaments mutus o cadàvers als jardins. És clar que tot respon a una voluntat d’allunyar-se del realisme i de la versemblança, i també és clar que la fredor quirúrgica amb la qual el narrador exposa els fets més horripilants és calculada i del tot voluntària. La pregunta és amb quin objectiu ho fa. Els personatges s’enverinen, violen, menteixen, es vengen i abandonen familiars dins de contenidors com qui agafa l’autobús per anar a treballar, i són impassibles davant la tendresa i la crueltat. Ho són tots, i aquesta és una primera part del problema: la falta de contrast enfosqueix allò que es vol explicar. Hi ha passions a dojo, però els personatges les viuen com si estiguessin anestesiats. Si ningú –ni el narrador– no sent empatia ni té sentiments de cap tipus envers ningú altre, es fa més difícil relligar-se a la història que estem llegint. La indiferència que senten els personatges per tothom que els envolta és la que ens va envaint com a lectors a mesura que seguim el que li passa a la protagonista, aquesta Anna K. que tremola de por en una biblioteca, contracta una detectiu privada o viu tancada a l’aparador d’una botiga de mobles però que no acabem de saber mai què sent.

Precisament la part de la botiga de mobles és una de les millors del llibre, a més del final, que sí que aconsegueix capturar una emoció ben complexa. La vida dins d’un aparador podria haver estat un conte extraordinari, si no fos que, quan apareix el personatge masculí que contempla embadalit Anna K, llegim: “No se sentia digne de compartir ni una paraula, ni una conversa, ni una mirada [...] amb aquell ésser meravellós que l’encenia de passió poètica. Per a ell, la visió d’Anna K. era un símbol, més que una realitat”. Per aquí treu el cap un altre dels problemes del llibre: si l’element adorat no és una persona, sinó que funciona com a símbol, llavors tant se val el que li puguem arribar a fer, no? És aquesta construcció mítica i allunyada de la realitat de la figura de la dona, feta des d’un imaginari masculí que venera allò que de fet l’atemoreix, la que ens provoca incomoditat. I sí, som al terreny de la ficció, on tot és permès, només faltaria, però plantar un vidre aïllant entre el lector i allò que estem escrivint no és oblidar la funció comunicativa de la literatura?