Quan Maquiavel i Cèsar Borja es van conèixer

Dos personatges més grans que la vida, el convuls i apassionant context historicopolític que va propiciar que es coneguessin, la consciència sempre viva del lector que, d’aquella coneixença, en va sortir un clàssic de la literatura política i moral que fa cinc segles que es llegeix i és influent: aquestes són les matèries primeres d’Avui, com ahir, una novel·la menor però interessant que el prolífic escriptor britànic William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va publicar el 1946 i que ara Navona ha recuperat en català en una traducció d’Elisabet Ràfols.

La novel·la de Somerset Maugham, un autor que en vida va gaudir d’un èxit esclatant però que des de fa dècades cotitza a la baixa en el mercat imprevisible de la posteritat, recrea els tres mesos de l’any 1502 en què el representant de la República de Florència va ser enviat a la ciutat d’Imola per negociar amb el duc de la Romanya. Seria una novel·la històrica més, en principi, si no fos perquè el representant florentí era Niccolò Maquiavel, escriptor i filòsof, i que el duc romanyès era l’astut i despietat Cèsar Borja, fill del papa valencià Alexandre VI. De les converses que van tenir i de la complicada relació que establiren, Maquiavel en va escriure El príncep.

Cal dir que tota la novel·la té aquell aire una mica de cartó pedra meticulós i solemne de certes produccions històriques del Hollywood clàssic, que eren bon cinema però alhora resultaven irremeiablement teatrals. Penso en Un home per a l’eternitat, de Fred Zinnemann i Robert Bolt.

També cal dir que, de les dues trames a partir de les quals l’autor articula la novel·la, una encara funciona molt bé –la trama de les intrigues polítiques i diplomàtiques– i una ha envellit sense encant ni gràcia –la de les intrigues amoroses i dels plans luxuriosos, que òbviament també té una derivada diplomàtica i política perquè, al capdavall, parlem d’uns homes per a qui tot, d’una manera o d’una altra, té a veure amb l’ambició i amb l’ànsia de domini i de poder.

Muntada sobretot com una successió àgil de diàlegs entre Maquiavel i Cèsar Borja –el diplomàtic literat vol assegurar-se que el duc no atacarà la vulnerable Florència, mentre que el duc vol assentar i augmentar el seu poder en una Itàlia trossejada en nombroses ciutats estat i a l’ombra dels grans poders del Vaticà i del rei Lluís de França–, la trama de les intrigues polítiques és enginyosa, mordaç, cruelment sapiencial. Està farcida, com es pot suposar, d’un cinisme brut que esgarrifa, però també de frases plenes de lucidesa sobre les maniobres del món i el comportament dels humans. I també té la gran virtut de mostrar amb precisió i esmolat sarcasme la política com una representació vodevilesca permanent. També vodevilesca, però d’una manera una mica risible i antiquada, resulta la trama sentimental. Els elements amb què està feta són l’apetit sexual de Maquiavel, una noia preciosa i més astuta del que sembla, el ric i vell comerciant amb qui la noia està casada, que és estèril i no li pot fer un fill... Vodevilesc i, fins i tot, un punt estantís.

En conjunt, la novel·la funciona i retrata bé el joc de politges de l’amor i el poder, de l’ambició i el desig, de la por i les necessitats, de la carn i la política. Ara bé: com el lector pot intuir, el rigor historiogràfic i politicocultural de l’autor és limitat. Els Borja, aquí, són tots “espanyols” i un del seguici borgià que parla en un idioma que no és l’anglès original ho fa en castellà. Somerset Maugham era un bon novel·lista, però, a l'hora de detectar i explicar la singularitat identitària dels Borja i la complexitat històrica i etnocultural d’Itàlia, tenia la sensibilitat i la perspicàcia d’un cogombre.