Mans del temps que escriuen amb ferro

“La poesia és una via paral·lela a la raó. És un art i l’home fa art perquè la raó no li basta per entendre el món. L’art no està en contra de la raó, sinó que és un camí complementari”. Aquesta sentència del polígraf Antoni Vidal Ferrando dona compte del sentit que té per a ell l’escriptura poètica. I en aquest nou recull hi batega fortament aquesta “via paral·lela”. “Nosaltres just érem rics de silencis”, ens diu, i sí, és una riquesa que es desboca en dolls com qualls de matèria verbal densa, en esplet de metàfora, imatge i símbol acaramullats, arrencat tot de l’inconscient per donar-se a la pàgina, a la gola, i a la imaginació que s’hi senti captivada. Vidal Ferrando té aquesta capacitat de canviar de registre i crear mons de llenguatge paral·lels. Si en la prosa brilla per la ductilitat narrativa i el fulgor lèxic, en la poesia es mostra aspre i sembla que treballi a força de conjurs i alquímies sàviament disposades. Si fins i tot hi sentim flaires d’Èsquil: “Quin vendaval / de cossos a mercè dels oracles”!

Ens estremeix amb el poder visionari de santanyiner que, deliberadament o no, recorda Blai Bonet, o Bernat Vidal i Tomàs, o fins Antònia Vicens: “A mesura que creixem feim créixer els nostres monstres. Feim créixer els muricecs que fan el niu dins els llibres sacres”. És una escriptura de fulgors, de llampegades, d’autoritat (“Les textures de tungstè i cendre de cada dolor”, o bé “El sol té antulls i majestàtic / marca el territori”). I el poeta té manies d’orfebre, l’“aiguamoll” serà “aiguamort”, el “brandar” serà “brandir”, etc. I “la lluna, un ull de peix”: esplèndid! Però és un llibre elegíac, ple de dolor, dur i consirós, amb un subtext moral que fa estremir. Només un mestre de l’escriptura pot dir: “Quan l’aigua és cuiro i creix / fins als pals dels llaüts”. I com taques d’homenatge apareixen anomenats fars estimats: Montale, Mansfield, Ritsos, Conrad, Pavese, Montaigne, Borges, Rilke i Ginsberg (mal sigui amb la tipografia de potes de mosca de la col·lecció). Déu n’hi do! Ah, “i la mort (que) du rímel i mostra les cuixes”! “Memòria de vida i cultura”, n’ha dit Miquel Cardell de la seva poesia. I Pere Ballart: “Un vers verbalment sumptuós”. I és cert que hi ha un poder de síntesi i assimilació de tot un saber literari: “Però ara els meus ulls filtren / aquesta llum picada d’ocell” o bé “El silenci és verd com un vent àcid, / bull dins les meves possibilitats / i anuncia magnituds indefinibles”. Ignasi Aragay ho va clavar: “Vidal Ferrando és memòria col·lectiva i clara humanitat.”