Una llum encegadora

La Lena, una noia jove, pobra i òrfena, camina per un camí polsegós sota el sol roent de l’estiu del sud nord-americà. Està arribant a Jefferson, una ciutat del Mississipí, després d’haver fet tot el camí des de l’estat veí d’Alabama. Està embarassada de molts mesos i, tan decidida com ingènua, dirigida per l’obstinació neta i poderosa dels que no saben tot el mal i tot el cinisme que omplen el món, va en cerca del noi que la va deixar prenyada. És el punt de partida argumental de Llum d’agost, de William Faulkner (1897-1962), però si l’essencialitzéssim i el deslocalitzéssim podria passar pel relat genesíac d’una religió o pel mite fundacional d’una civilització remota i fascinant.

Faulkner, un dels millors, més influents i més innovadors novel·listes del segle XX, va escriure sempre aspirant a crear la mateixa veritat mítica -alhora arquetípica i concreta- que es troba en les històries homèriques, en la Bíblia o en les obres de Shakespeare. Va ser modern sense renunciar a ser antic, o va ser antic en el sentit més primigeni, universal i immutable de la paraula. És justament per això que, tot i que ja fa moltes dècades que legions de novel·listes d’arreu del món fan servir les seves mateixes tècniques narratives, i organitzen els seus materials amb unes estructures inspirades per les que ell va crear, i tenen una mirada sobre el món deutora de la seva, la literatura de Faulkner continua sent, avui, tan nova, rotunda i imponent com quan va aparèixer.

Un cas paradigmàtic és Llum d’agost. Publicada originàriament el 1932, és una de les fites de l’univers faulknerià. Ambientada en el Mississipí d’entreguerres -concretament al comtat fictici de Yoknapatawpha, el cor del sud dels EUA, assotat per una pobresa i un endarreriment endèmics, aquí exacerbats per la Gran Depressió i per una segregació racial institucionalitzada-, la novel·la es construeix com una ramificació d’històries que es despleguen a partir d’un doble detonant: l’arribada de la Lena a Jefferson i l’incendi de la mansió de la senyora Burden.

Justament, la manera com Faulkner aborda l’incendi -al principi en veiem el fum llunyà des de la mirada de la Lena, després ens hi anem aproximant a través dels rumors i les històries que fan córrer aquells que no saben ben bé què deu haver passat i, finalment, al cap de moltes pàgines, assistim a l’escena des del seu interior i descobrim què ha succeït realment- és il·lustratiu del virtuós joc de perspectives i dels vaivens temporals que caracteritzen la narrativa de l’autor.

Personatges al marge

Un dels aspectes més destacats i sorprenents de la novel·la és que tots els personatges de pes, amb independència de la seva classe, raça, condició o sentit de la moral, són homes i dones al marge de la societat, que no encaixen dins els paràmetres estrictes i obtusos de la gent que els envolta i que viuen en un estat de semiaïllament o de reclusió total, rebutjats per unes normes socials i unes creences brutalment marcades per un racisme ferotge i per una religiositat d’un puritanisme veterotestamentari. Sigui com sigui, aquesta marginalitat comuna pren formes diferents, des de la pobresa desvalguda de la Lena fins a “la maledicció” racial de Joe Christmas -un blanc amb “sang negra”-, passant per la tara familiar i ideològica de la senyora Burden -descendent de ianquis abolicionistes i promotora dels drets dels negres- i per l’ostracisme de l’impressionant reverend Hightower -un autèntic desterrat de l’univers al més pur estil Hawthorne, però més teològicament barroc i inflamat-. En termes estilístics, Faulkner és un prosista prodigiosament desbocat i excessiu, d’una opulència esperitada i ruda. Els lectors catalans poden apreciar-ho gràcies a la traducció titànica i memorable d’Esther Tallada.