L’eterna atracció dels fantasmes

El baró Bagge és una singular història de sentiments en un sentit gairebé fantasmagòric: com una força que sorgeix de no se sap on i retorça el nostre inconscient per fer-nos veure coses que potser no existeixen, fins i tot coses que potser no voldríem veure conscientment. “Cerqueu explicacions per a un sentiment -diu un dels personatges-, com si es pogués fonamentar igual que una decisió. [...] Però els sentiments no són decisions. Surten sols”. He dit un personatge perquè especificar quin seria potser desvelaria un dels secrets de la història, de la qual, val a dir, no es poden contar massa coses sense espatllar-la. Tot comença quan, en una recepció amb el ministre d’Agricultura, el baró Bagge que dóna títol al llibre té una petita disputa amb un jove, un tal senyor de Farago, que al·lega estar protegint l’honor de la seva germana, ja que el baró té la mort de dues dones a la consciència. De fet, aquestes dues dones es van suïcidar per culpa del baró, que les va rebutjar amb l’excusa que no es podia casar amb elles perquè ja ho estava. Queda implícit el fet que les dues dones no van creure en les seves paraules, perquè, de fet, ningú li coneixia cap dona.

El relat pròpiament dit és la narració del baró de per què insistia que no podia casar-se. Això el porta a recordar, anys enrere, l’època en què formava part d’un destacament de cavalleria de l’exèrcit austrohongarès durant la Primera Guerra Mundial, al sud dels Càrpats, en una recerca desesperada de l’avançada russa. Després d’una terrible batalla, arriben a Nagy-Mihaly, on el baró coneix a la Charlotte, una dona que li diu sense embuts: “Senzillament vós us heu convertit en l’home que somiava”. La frase és tan ambigua com la resta del relat, i a més d’un li recordarà aquella extraordinària història de Henry James, Els amics dels amics.

Una estranya finestra

Alexander Lernet-Holenia, nascut a Viena el 1897, va conèixer la fama a les dècades dels anys 20 i 30, en què va ser un autor reconegut que va freqüentar l’amistat de Zweig, Perutz i Rilke. Durant el nazisme va mantenir una calculada ambigüitat que li va permetre guanyar molts diners com a guionista i guardar les distàncies envers el règim. Tot i que en castellà podem trobar una mitja dotzena d’obres publicades, aquesta és la primera que podem llegir en català, en una bona versió de Joan Fontcuberta. És un llibre al qual potser li costa arrencar, però que quan ho fa ens obre una estranya finestra on totes les contundents certeses que ens va presentant no triguen a convertir-se en fum i miralls, com diuen els anglesos, perquè al final l’únic que perviu per sempre és el que mai ha existit.