L’encant de ser un nen

“És una cosa estranya, una criatura”: en redactar la frase, i la resta de frases d’aquest llibre, que és una petita joia, Manuel de Pedrolo revivia la fascinació de la infància -i la de la naturalesa humana quan encara és còmica i no pas tràgica- gràcies al naixement de la seva filla Adelais, el 1952. Una cosa estranya que ens posa un mirall davant dels nassos: els “oh!” d’admiració del nadó, els seus instints animals i la reproducció que fa d’alguns gestos dels grans... L’obra - nouvelle i dietari alhora- en va plena, d’aquestes raons. I Pedrolo té la virtut de representar-les amb una prosa neta, sense afectacions, feta d’oracions curtes, minerals. Es tracta d’un inèdit que, en l’any del centenari de l’escriptor, i gràcies al nas de la gent de Comanegra, ha vist finalment la llum. Jordi Puig, l’editor, afirma a la nota final que el text era més gruixut; però ha quedat en una mida més continguda, que, si de cas, deixarà el lector amb ganes de més teca.

“Al pare li ha vingut la humorada d’omplir unes quartilles que només parlin de la filla”, es justifica l’autor, que ho narra tot en tercera persona. L’original estava en mans d’Adelais de Pedrolo, i el fet d’haver-lo rescatat constitueix una grata notícia. Perquè el text té l’encant de la literatura -fictícia o no- basada en les grans descobertes, que molt sovint són les que es produeixen en una edat molt tendra, en l’àmbit familiar i en la més estricta quotidianitat. A boca de canó, em venen al cap textos com El poni roig, de John Steinbeck; Una temporada a Venècia, de Włodzimierz Odojewski, o Els ulls, de Guillem Viladot, per citar-ne només tres.

El descobriment de la pròpia identitat quan planten un mirall -espill, en diu Pedrolo- davant la nena, i aquesta se sap -en reconèixer-s’hi, reflectida- una personeta diferenciada de les altres. O quan se sent un dring de no res en ficar-li una cullereta a la boca, i la mare sospita que li surt la primera dent, i aleshores tota la família es disposa a tocar la geniva per certificar aquella flor primerenca de la dentició. Una nena, únic fill de la parella, voltada de família: l’infant dels grans. L’anècdota que es torna lliçó universal!

La tristesa del pas dels trens

Insisteixo que la prosa és d’una gran claredat, sense mica d’impostació. Algunes expressions, certament, són fruit de l’estil pedrolià: “la testa”, “l’autumne”, “s’ou la remor”, “qualques masies”... Però no enfarfeguen gens el relat (i un àdhuc, de tant en tant, tampoc no fa cap mal). Unes cançons populars catalanes que la mare canta a la seva filla conviuen amb referències poètiques cultes a autors com Paul Valéry, Gertrude Stein o Josep Carner. El “petit verm” de la criatura se’ns hi mostra vivíssim: fent les primeres passes, empaitant mosques... Tot el llibre és una delícia! Però si hagués de triar-ne només unes quantes pàgines serien les de l’evocació de la infantesa de l’autor, quan visitava l’Aranyó, el castell familiar on s’hostatjava amb els seus pares. “L’esguard de l’infant es quedava perdut durant llarga estona en els breus punts lluminosos, admirat i embasardit”, escriu, tot referint-se al cel estrellat de la Segarra.

I tantes consideracions valuoses: “Hi havia sempre quelcom de trist en el pas dels trens”, pensa la mare, recordant-se del temps que ella també era un infant, tancada en el pis de ciutat, amb un pare inquisidor que no la deixava sortir a jugar al carrer. O, abans, “les coses abandonades encisen els artistes i els infants”. Literatura amb majúscules!