Un jove dissenyador es planteja assassinar la seva criatura

Traduïda amb excel·lència per Albert Nolla, Pírcing és una novel·la de primer nivell escrita pel cineasta i escriptor japonès Ryu Murakami (1952). Al pròleg —titulat 'Ets un nen estrany, i quan siguis gran et tornaràs boig'— Jordi Nopca descriu l’autor com un dels grans referents del psicothriller, "subgènere literari en què els psicòpates tenen tant de pes com els seus perseguidors i víctimes". El relat comença amb un gest minúscul i domèstic —un pare despert a la nit al costat del bressol de la seva filla Rie— i, en qüestió de línies, el converteix en una escena d’angúnia extrema. El que semblava un moment de vigilància paternal en una llar de Tòquio es converteix en un ritual nocturn governat per una idea fixa: la possibilitat d’enfonsar un punxó de gel a la carn de la criatura. No ho fa; però el que importa és que valora la idea amb una lucidesa esgarrifosa.

L’autor construeix la novel·la des d’aquest precipici mental focalitzat en la ràbia interior. Masayuki Kawashima, el protagonista, no és un monstre en el sentit literari més convencional; és un home jove amb feina estable de dissenyador, una parella afectuosa, la Yoko, i una criatura acabada de néixer. La vida que ha edificat sembla l’antídot ideal contra una infantesa destrossada. Però sota aquesta superfície calma, hi bull una violència antiga que no ha desaparegut, una veu, una dissociació, una neurosi, un pavor nocturnus. El que fa inquietant Pírcing no és tant la brutalitat —que n’hi ha— com la manera que té l’autor de disseccionar el pensament obsessiu. Kawashima es vigila a si mateix amb una meticulositat quasi científica, i s’instal·la una setmana en un hotel del centre on comença a planificar un assassinat macabre. L’home s’analitza, es justifica, calcula riscos. Murakami retrata amb una fredor clínica aquest mecanisme de racionalització: el protagonista arriba a la conclusió que, per preservar la família, ha de desviar l’impuls destructiu cap a un altre cos. El raonament és delirant, però la lògica interna és implacable.

Fascinació per la ferida

A partir d’aquí, la novel·la adopta la forma d’espiral. Sabem que hi haurà una víctima, una sensació molt hitchcockiana: el lector disposa d’una informació que els personatges ignoren, i aquesta asimetria fa que cada escena sigui un petit dispositiu d’angoixa. Murakami treballa amb pocs espais i encara menys figures, fet que accentua l’efecte de cambra tancada. Quan apareix la Chiaki Sanada (Aya) —una prostituta sadomasoquista—, arriba el contrapunt idoni: si Masayuki és la violència dirigida cap enfora, ella representa la violència contra el propi cos (autolesió). Tots dos es reconeixen en la geografia del dany: són biografies marcades per la humiliació infantil que han convertit el dolor en un llenguatge habitual.

Hi ha en Murakami una fascinació evident per la ferida. Les seves novel·les, també Pírcing, funcionen com inventaris del trauma: enumeren les formes que pot adoptar la violència en el món contemporani —la domèstica, la sexual, la psicològica— i mostren com aquestes esquerdes poden créixer fins a ocupar tota una vida. En aquest sentit, l’autor s’inscriu en una línia literària japonesa que no té por d’explorar la degradació moral del present, però ho fa amb una estètica pròpia: seca, directa, sense ornaments. Potser el més pertorbador és la normalitat que envolta tot plegat. Kawashima podria ser qualsevol: té una existència tan anodina que la brutalitat de les seves fantasies es torna encara més torbadora. Murakami suggereix que la frontera entre la vida ordenada i l’abisme és molt més fràgil del que voldríem creure.

La novel·la és breu i avança amb una velocitat nerviosa, gairebé cinematogràfica. Quan arriba el desenllaç —brusc, tallant— la tensió es dissol de cop. Pírcing pot llegir-se com un thriller psicològic de terror (violent, sexual, criminal), però també com un estudi incòmode sobre la manera com el dolor es transmet i es transforma. Ryu Murakami no busca tant escandalitzar com mostrar fins a quin punt les ferides mal tancades segueixen vives sota la pell dels personatges adults. El resultat és una novel·la inquieta i inquietant, que avança amb la mateixa determinació que l’objecte que li dona títol: lenta, precisa, penetrant.