Josep Vallverdú, poeta del segle

Vilafranca del PenedèsJosep Vallverdú, que al juliol farà cent anys, ja havia escrit poesia abans dels 2000. Poemes del gos data de 1977. I, de sempre, ha redactat el que ell mateix en diu temptatives líriques. Sigui com sigui, és a partir del 2009, amb De signe cranc, que la poesia se li imposa. L’acuïtat de la mirada, la concentració, passen per davant de l’estructura i el desenvolupament del relat. Set títols, comptant-hi el que presento, Atresorat silenci (Pagès). I, en tots, un sever domini del llenguatge poètic, dels recursos formals, que dona fe que totes aquelles temptatives no publicades van servir per anar forjant una veu pròpia. Una veu en què ressona un cert noucentisme tardà, semblant al del seu convilatà Jaume Agelet, poeta molt destacable. Per tot això, no fora estrany que un autor que ha excel·lit sobretot en dos camps –el de la narrativa juvenil i el de la literatura dita del jo– fos recordat, encara més, com a poeta.

En dic poeta del segle en un doble sentit. En el temporal, per raons òbvies, però també en el que fa equivaldre el nom amb aquest altre: món. Perquè Vallverdú és home que canta la vida, en tota la seva amplitud. Una veu de celebració, no pas de plany, malgrat que, com és el cas present, l’obra no defuig la reflexió sobre la mort. Moltes de les poesies del llibre es refereixen a les pèrdues pels estralls del covid-19, als inconvenients derivats del confinament. Infermera, per exemple: “L’estreta esdevé inútil: a la pantalla / cessa el parpelleig”. La suiteLes parades és una triple elegia per Josep Maria Aloy, biògraf de l’autor. La vellesa també s’hi fa sentir: “Si posem la vellesa davant el mirall / la imatge que hi veiem és un exili”. En una altra, La caiguda, afirma: “Em sé l’últim tocom de l’albereda”, tot recorrent a aquest mot fantasma, tocom, d’invenció noucentista.

Agraïment, amor i silenci

El to del llibre, però, és més aviat d’agraïment. Ric del que he donat, malgrat el ressò del títol, no es relaciona amb la reconeguda elegia ribiana. Són versos dedicats a l’amor. Com l’estimable La Júlia, que revela la font d’aquesta experiència: “Als meus dotze anys em va colpir / la fuetada, quelcom feridor als sentits”. Implacablement és una composició sobre la puixança de la primavera. En diàleg amb els arbres, el jo en diu: “més durable que el meu teniu el fust”. La feblesa de l’home s’enfronta a l’aparent immutabilitat de l’arbre: “A l’ombra de l’arbreda jau la meva penombra”; encara no és ombra, el que s’estira a la soca dels arbres, damunt l’ombra que projecten. Versos el sentit dels quals no té a veure amb els clàssics d’Alcover (Desolació) o Machado (A un olmo seco). En El millor poema, ens dona una poètica estricta, amb una rúbrica final leopardiana: “El millor poema és un instant atònit, / quan l’ésser perd el ceptre / i esdevé vassall del Tot. / Llavors, inerme, assuaujat, / sents el batec omnipresent de l’Univers”. Isidor Marí, en el pròleg, enllaça aquests versos amb uns de Marià Villangómez. Sí, la pruïja d’escriure: al capdavall, la de millorar el silenci amb un missatge fet de paraules —“s’inscriu, pur, el poema”, diu l’eivissenc—, és un assumpte que travessa la poesia de Josep Vallverdú.