Josep Maria Llompart: l’home, el poeta i la icona cívica

Els grans personatges fan la història, però la història també fa els grans personatges. Josep Maria Llompart de la Peña (Palma, 1925-1993), descendent per part de pare d’una família mallorquina castellanitzada i per part de mare d’ascendència castellana i andalusa, i de tradició militar, va ser criat i educat per ser un home d’ordre, franquista i castellanista. A la fi va acabar sent –per una mescla de revolta personal, de coneixences oportunes i de circumstàncies històriques extremes– un dels escriptors més importants de la literatura catalana de Mallorca i la principal icona cívico-política del mallorquinisme d’esquerres de la segona meitat del segle XX.

Aquesta evolució tan imprevisible i exemplar és la que intenta desentrellar i explicar la investigadora Pilar Arnau i Segarra a la seva biografia, Mentre em resti un bri d’alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país, una fita en la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor, que se celebra enguany. Tal com reconeix l’autora, la seva és una biografia eminentment “divulgativa”. Això vol dir que sobretot hi inventaria fets i hi exposa dades, que narra poc –s’hi detallen poques anècdotes, i no es conten sinó que s’apunten– i que no especula gens. És una biografia que sobretot és útil i valuosa perquè ofereix molta informació, perquè destil·la i ordena l’abundant bibliografia existent, perquè recull testimonis d’amics i col·legues que tractaren Llompart de prop, i perquè articula nombroses declaracions del biografiat sobre la seva vida i obra.

Estructurada no d’una manera lineal i narrativa sinó més aviat per temes, per facetes i per èpoques –segons el cas–, la biografia dona una imatge de conjunt prou completa tant de Llompart com del període històric que li va tocar de viure, tot i que a moments el lector potser hi trobarà a faltar una exploració íntima i psicològica més profunda i atrevida del personatge i una anàlisi més viva del context sociocultural i historicopolític. Pilar Arnau té el mèrit, en tot cas, de no deixar de banda cap aspecte ni de la trajectòria vital ni de la polivalència intel·lectual llompartianes.

De nen castellanitzat i educat per entrar a formar part del sistema, com a advocat o notari, a estudiós, promotor, difusor i modernitzador de la literatura catalana; de nen benestant i sobreprotegit a figura de referència compromesa amb les causes de la democràcia, dels Països Catalans, de la justícia social i de l’ecologisme: la trajectòria de Llompart no podria ser més vertiginosa.

Pilar Arnau toca, en major o menor detall, totes les qüestions: els pares i l’entorn familiar; les connexions entre vida i literatura (alguns dels millors poemes de Llompart són de caire autobiogràfic); les relacions més transcendentals, per exemple amb Miquel Llodrà, l’amic d’adolescència que li descobreix la cultura catalana, amb Manuel Sanchis Guarner, o amb qui acabarà sent la seva esposa, Encarna Viñas, de família de republicans represaliats; les feines dins el món literari i cultural (a la revista Papeles de Son Armadans amb Camilo José Cela i a l’Editorial Moll amb Francesc de Borja Moll); la tasca com a historiador i crític de la literatura catalana i, en paral·lel, la vocació poètica com a creador i traductor; la militància antifranquista i catalanista; l’assumpció de responsabilitats institucionals com a president de l’Obra Cultural Balear i de l’AELC; els premis i els homenatges...

El retrat que surt de tot plegat és el d’un home generós i valent que va fer una obra literària notable i que, per mèrits propis i per les particularitats del context, va acabar adquirint una dimensió pública excepcional.