Un relat de Jordi Lara fascinant de punta a punta

Si demanéssim al ChatGPT que, amb la ingent informació de què disposa sobre l’escriptor Jordi Lara (Vic, 1968), ens escrivís un relat imitant el seu estil, la seva ànima imaginativa, dubto molt que ens donés un producte tan singular, i alhora tan rodó, com aquest. El gat i les estrelles sembla que inauguri un nou tombant en la trajectòria de l’autor d’Una màquina d’espavilar ocells de nit (2008) i Mística conilla (2016). No hi ha la celebració de la memòria que trobàvem en els llibres citats, posem per cas. Ni tampoc la reconstrucció d’un personatge real a través dels seus darrers dies de vida, com passava en Sis nits d’agost (2019) amb Lluís Maria Xirinacs. Aquí més aviat sembla que l’autor hagi volgut fer una defensa aferrissada de la ficció per se: el començament ens pot recordar aquells ambients desertitzats, de sobreeiximent de la civilització, d’alguns autors americans com Cormac McCarthy. Una tradició que remunta a Faulkner, també.

Amb aquest nou llibre, Lara ens ofereix una narració hipnòtica, extrema, poètica. Una petita joia, un relat fascinant de punta a punta. Allò que se sol conèixer com una distopia. O una mena de faula mística, amb una arrencada magnífica: el protagonista, empunyant un ganivet, s’escarrassa a desenganxar de l’asfalt d’una carretera les despulles d’un animal, que hi han quedat adherides –i que, posteriorment, farà servir d’adob per al seu hort.

Santos Haddouche és un músic de renom internacional que ha abandonat a gratcient el món. Viu en un lloc ben inhòspit, on també han anat a raure altres membres de la reserva cultural del país. Com si la societat productiva els hagués anat empenyent, per confinar-los i poder-los oblidar més fàcilment. En concret, s’està en una gasolinera fora de servei. De fet, l’escenografia representa, amb els dos individus protagonistes, un dels atractius més poderosos de la novel·la: descampats herbosos, urbanitzacions en un estat d’incúria avançat, polígons industrials que conviden a la més fosca de les disposicions anímiques, pistes de tenis sense xarxa i un parc d’atraccions clausurat –“la baluerna d’una muntanya russa, l’esquelet repelat d’un vell aeroplà”–. Per acabar-ho d’adobar, el mar envairà la ciutat, i hi deixarà tot de deixalles putrefactes, que suren amenaçadorament. El malson apocalíptic sembla a tocar.

El músic ha deixat de compondre, bé que, “segurament”, com afirma la protagonista –que és qui du la veu relatant–, porta la música “cosida a les vísceres”. Com si no ho hagués fet mai, tot i la seva excel·lència, plasmada en una obra que perdurarà. Talment, un Salinger dels nostres dies, el compositor no vol saber res de ningú. Ha renunciat a escriure música, o potser és que ha abraçat el silenci –que deu ser, al capdavall, l’expressió més pura de la música i de tot llenguatge–. Sigui com sigui, ell ha decidit adoptar el silenci “de la claudicació i l’absència”, el de “la música immolant-se”. Ara bé, una dona apassionada de la seva obra no pararà fins a trobar-lo, i la recerca, com aquell qui diu, s’allargarà fins al final de la història, perquè el Santos, malgrat la seva corpenta considerable –130 quilos i una alçada més aviat discreta–, és un individu esquívol, antisocial.

Desafiar l'algoritme

Quan encara era al món, el músic havia desafiat l’algoritme, introduint petits errors en obres seves. Una de les grans qüestions que planteja aquesta nouvelle d’ambició filosòfica és l’obsessió tan humana per trobar sempre un sentit a les coses. Santos Haddouche ha fet un acte radical de renúncia, perquè vol desprendre’s del “turment humà de la consciència”. Vet aquí la mare dels ous del relat: admetre que no sempre “la narrativa de la vida ens devia un desenllaç amb una mica de sentit”. El compositor aspira a mirar les coses, a acollir la realitat que l’envolta, ja per sempre deslliurat del llast feixuc de la consciència. D’una manera verge, doncs, sense els agafalls o els llaços escorredors de la memòria. Voldria enfrontar-se al món com un gat: “Saps què? –va dir–. Estic aprenent a mirar les estrelles. Tinc un bon mestre: el meu gat sí que en sap. Sense buscar-hi raons, sense cap ínfula. Sense desig”. El mar, al cap i a la fi, es va fent amo i senyor de la representació tan civilitzada que és la ciutat. I l’home, que ja no se sent desbordar cap mica d’ego, n’obeirà la crida.