Una novel·la sobre el mal

Vilafranca del PenedèsL’Ivan, de catorze anys, fuig per cames del port de Maó amagat dins la bodega d’un vaixell, alimentant-se de galetes avivades (hi belluguen tot de cucs) i bevent sang de rata. Per això de la sang, i pel color rogenc dels cabells, se’l considera un vampir. Barcelona, el port d’arribada, està en guerra: austriacistes contra borbònics. El jove va a raure al castell de Montjuïc —protagonista quasi humà del relat: “El castell té ulls, el castell té orelles, el castell manté intactes els sentits del gust, del tacte i de l’olfacte”—. Quan ja és damunt la pira a punt de ser pastura de les flames (a banda de la presumpta condició de xuclador de sang, a l’illa ha mort un home en defensa pròpia), l’en rescata in extremis el capità de la guarnició, que en farà un soldat per a la causa. A partir d’aquí comença el periple extenuant del noi. La causa per la qual haurà de lluitar no és altra que desarticular la Germandat de l’Ase Roig, que aplega, en una mena de confraternitat internacional, uns tèrbols individus que busquen la immortalitat a partir de la comissió de les més execrables barbaritats. 

Des del seu primer llibre, el notable aplec de relats No cregui el que diuen de mi (1991), Joan Pons ha mostrat una gran habilitat per fer un ús greu, no merament decoratiu, de l’element fantàstic. En les seves novel·les, la descripció d’una realitat àrida, inhòspita i tot, conviu amb la irrupció, entre desconcertant i lenitiva, de la fantasia. Tot plegat, enfilat per un relat d’una gran potència, per la seva enlluernadora suggestió lírica, que constitueix la raó més poderosa dels llibres de l’autor. També d'aquest.

El començament de La malaltia del cor (quin bell títol!) em va recordar les històries d'Italo Calvino, però, de seguida, la progressió me’l va fer més pròxim al món peruchià. Barcelona bull: “Semblava com si l’enemic fos la ciutat i no el turc o l’anglès de més enllà de la mar o el francès sempre disposat a davallar armat de les muntanyes septentrionals”. Novel·la de formació, i d’aventures, però també de fantasmes. L’Ivan viu una existència que no pot triar: “Era un infant atrapat en un conflicte d’adults que havien embogit per culpa de la guerra i que havien posat les esperances de futur en un mite absurd i pueril”. Escapa miraculosament de les situacions més compromeses per la protecció del capità, el fill del qual, mort en tràgiques circumstàncies, s’assemblava molt al menorquí.

Pons va enredant més i més la troca de l’argument, però, al final, aconsegueix lligar els diversos caps que ha anat presentant. El que ens acaba donant, però, és una sòlida reflexió sobre el mal, que adopta formes tan variades: “La violació com una manera més d’humiliar i de reprimir el vençut. Mesos després d’aquelles violacions múltiples naixia un nadó. Com era que la naturalesa femenina no tenia la capacitat de reconèixer si la llavor provenia de l’odi o provenia de l’amor?” Aquesta és la carta més brillant que ofereix el relat ponsià: la realitat del mal i la resistència que som capaços d’oposar-hi.