Crítica de llibres
Llegim 06/01/2022

Joan Fuster, la lucidesa càustica i resplendent

'Diari 1952-1960': primer volum per celebrar el centenari de l'escriptor de Sueca, una mirada sempre imprescindible i més en temps de confusió

Pere Antoni Pons
3 min
Les amistats gens perilloses de Joan Fuster

Diari 1952-1960. Joan Fuster. Edicions 3i4. València, 2021. 448 pàgines

Enguany es commemora el centenari de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), un escriptor sempre imprescindible, i més en temps de confusió, comèdia i desercions. És de suposar que, des d’un punt de vista editorial i institucional, la commemoració estarà a l’altura de l’autor de Nosaltres, els valencians, un dels creadors de pensament més estimulants de la literatura catalana moderna i un dels nostres prosistes més exemplars. Seria important que els lectors hi posessin també de la seva banda, en la commemoració: perquè llegir Fuster sempre és instructiu i excitant, i perquè fa net el cervell de clixés, dilemes falsos, ofuscacions i complexos.

Poques coses millors per estrenar aquest Any Fuster que la lectura d’una de les seves (moltes) obres majors, Diari 1952-1960, que Edicions 3i4 ha recuperat amb un pròleg substanciós i orientador d’Enric Iborra. Cal dir que el títol és equívoc. Tot i que el text està dividit per dates, no es tracta d’un dietari sinó d’un encadenament d’assaigs, perquè no hi ha ni l’exhibició d’una intimitat ni la consignació d’una quotidianitat. No hi ha res d’això, cert. Però el que hi ha és riquíssim i immens. Cal remarcar que el Fuster que va escriure el “diari” ja havia consolidat una intel·ligència, una veu i un estil inconfusibles, i estava en procés de consagració.

El de Fuster és un pensament que no es refia de res ni de ningú. Ni d’ell mateix. Que sempre indaga i remou: és per això que mai resulta adotzenat, escleròtic o previsible. I això que tracta qüestions –l’ànsia de novetats, la funció pública dels escriptors, l’oci, la relació dels humans amb el propi cos, els criteris tan incerts amb què valorem les arts plàstiques, la necessitat de professionalització de l’escriptor català– sobre els quals s’ha escrit molt des d’aleshores. Però el que diu Fuster només podia dir-ho ell.

Fuster sempre escriu per clarificar. És l’antixerrameca, l’antipetulància. I, tanmateix, la seva no és mai una prosa àrida, ascètica, apagada. Al contrari: és musculosa, gimnàstica, resplendent. Vistosíssima. És la vistositat, no de l’Apol·lo de marbre sinó del felí o del rapinyaire, no de l’opulència retòrica sinó de la precisió. I amb quina gràcia adjectiva, amb quina seguretat trava la sintaxi, amb quina exactitud puntua, que persuasiu que és el seu to, professoral i proper, de camaraderia un punt foteta i càustica.

Vigent i complex

En els seus textos sobre literatura –Rabelais, Carner, Valéry...–, Fuster demostra ser un lector complet, que aborda els textos i els autors des de tots els angles, amb la seguretat que li proporciona un bagatge múltiple de coneixements literaris, per descomptat, però també històrics, filològics, polítics, filosòfics, estètics. I, quan aborda temes abstractes, no deixa mai de banda l’aiguabarreig fangós però determinant de la condició humana. Per a Fuster, tan cerebral, racionalista i metòdic, la literatura i el pensament no són mai un joc d’idees pures. El cor i l’estómac, les circumstàncies històriques i les estratègies polítiques, les emocions i les baixes passions, les vanitats i les pors, també compten.

El llibre és ple de frases i paràgrafs memorables. Per exemple, aquesta: “Un humanista és tot el contrari d’un esteta: no és l’home que toca el violí –o l’instrument que sigui– mentre Roma està cremant-se. Ell és el primer a lluitar contra els piròmans”. Fuster va ser un humanista en el sentit més profund, lúcid i coratjós de la paraula, i cal recordar que els piròmans li posaren un parell de bombes a casa.

Si li passa com a mi, en molts passatges que li semblaran d’una vigència fresquíssima, el lector prendrà consciència, de cop, que tot això Fuster ho va escriure fa setanta anys, en ple desert franquista. I aleshores, igual que qui escriu aquesta ressenya, potser el lector pensarà que si Fuster hagués escrit el que va escriure en francès i des de París, seria de justícia i exacte qualificar-lo de savi o de geni. Però com que ho va escriure en valencià –en català de València– i des de Sueca, els únics qualificatius que li escauen són el de prodigi o miracle. Llegiu Joan Fuster.

stats