Com relacionar-se amb els nazis a la Txecoslovàquia de 1939

János Székely (Budapest, 1901–Berlín, 1958) va ser un antifeixista conscient i sofisticat. Periodista, guionista cinematogràfic (primer a l’Alemanya dels 20 i després a Hollywood) i novel·lista, es va exiliar de la seva Hongria natal quan el reaccionari Horthy –futur aliat dels nazis– va arribar al poder. Més endavant es va instal·lar a Amèrica fugint de l’Europa ocupada pels exèrcits de Hitler. I, ja als anys 50, va fugir d’Amèrica i va retornar a Europa per escapar de la caça de bruixes del senador McCarthy. És el currículum més que llustrós d’un intel·lectual exemplarment incapaç de sotmetre’s a l’autoritarisme i el totalitarisme. És curiós, en aquest sentit, que el protagonista de la seva novel·la breu Això no se li fa, a l’Svoboda (1940) sigui tot el contrari: un antifeixista primari, preideològic, instintiu.

Ambientada en un poblet de la Txecoslovàquia de principis del 1939, quan els nazis fa mesos que s’han annexionat els Sudets i tot just han establert el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, la novel·la de Székely posa el focus en com els diferents habitants –un coronel venerable, un advocat covardot i col·laboracionista, el respectable senyor Vesely...– es prenen l’aparició invasora dels nazis i, sobretot, l’exercici abusiu i arbitrari del nou poder i la nova autoritat. “L’ocupació de Txecoslovàquia s’havia portat a terme amb la rapidesa d’un atracament gegantí”: així ho resumeix l’autor-narrador en una de les moltes frases vistosament fulminants que llampeguegen al llibre.

Habilitat i finor

D’entre la nodrida i vivíssima galeria de personatges, destaca sobretot l’Svoboda del títol. És un mosso d’estació “nascut a l’Eslovàquia més fosca, on els pagesos viuen tot l’any de les patates”, bastard i ximplet, veterà de la Gran Guerra (en va tornar amb el pit ple de condecoracions i el cos ple de metralla), que parla d’una manera incorrecta i de vegades incomprensible, i a qui els seus conveïns tracten “com si fos un animal gros i bonàs”, cosa que a l’Svoboda ja li va bé perquè “sempre estava de bon humor i completament satisfet amb l’ordre de les coses”. Paradoxalment, però, tota aquesta simplicitat gairebé animal, que el fa incapaç d’interpretar com toca els fets del món i que el deixa inerme davant les males intencions dels que se’n volen burlar o li volen encolomar crims que no ha comès, també és el que, quan els nazis el trien com a cap de turc d’una conspiració contra Hitler que ells mateixos s’han inventat, li permet veure les coses d’una manera més clara i fer-se les preguntes impertinents i importants: “Com punyetes pot un home que no sap txec –es pregunta en referència al cap nazi del poble– exercir una autoritat a Txecoslovàquia?”.

Juntament amb l’aconseguidíssim to tragicòmic i el ritme narratiu frenètic, la gran virtut de la novel·la és l’habilitat i la finor amb què Székely mostra com l’Svoboda es relaciona amb les autoritats nazis. Primer s’hi relaciona des de l’estupor, la mansuetud i la servitud conformada, però a la fi, quan ja no pot més, de cop esclata i passa a relacionar-s’hi amb la indignació pura, ingènua però també temerària i poderosa, de l’innocent que planta cara al mal sense ser capaç de concebre com de monstruós pot arribar a ser.