Un hongarès a Itàlia, desesperat a la recerca d'ell mateix

Esgarrifa i fa vertigen pensar en tots els llibres que ens enriquirien la vida (i l’escriptura, en el cas dels lectors que també són escriptors) si els llegíssim, però que ni tan sols sabem que existeixen. En una època de sobreabundància frenètica com la nostra, potser aquesta és una de les principals missions de les editorials que no conceben la literatura només com un negoci sinó també com un descobriment, un eixamplament i una exploració del coneixement i l’experiència del món. La missió no consistiria tant en rescatar llibres de l’oblit, perquè en l’oblit hi cau només allò que s’ha tingut en compte, sinó donar notícia que certs llibres ignorats existeixen i presentar-los de tal manera que quedi clar que val la pena llegir-los. És el que ha fet l’editorial Males Herbes publicant aquesta fantasmagoria exuberant i caòtica titulada El viatger i la claror de la lluna, d’Antal Szerb (Budapest, 1901-Balf, 1944), jueu convertit al catolicisme i assassinat a cops en un camp d’extermini. És considerada la millor novel·la d’un nom clau de la literatura hongaresa de la primera meitat del segle XX, a qui un servidor reconeix que ni tan sols havia sentit anomenar.

L’argument de la novel·la de Szerb, ambientada en l’Hongria d’entreguerres i en la Itàlia feixista de Mussolini, té una estructura itinerant i un caràcter sorprenent i inventiu, una mica com si mesclés els elements bàsics de la tradició novel·lística diguem-ne cervantina (històries dins la història, meandres i excursos, fantasia i comicitat, aventura i realisme) amb els recursos, els trucs i alguns dels temes habituals de les pel·lícules expressionistes alemanyes produïdes per la UFA. El protagonista és en Mihály, un hongarès de Budapest en la trentena que, després d’una joventut dissoluta, experimentadora i poètica, fa quinze anys que treballa diligentment al negoci familiar, i que s’acaba de casar amb l’Erzsi, una dona experimentada que se n’ha anat amb ell després de divorciar-se del seu primer marit. De viatge de noces per Itàlia, un dia que la parella és a Venècia, en Mihály es retroba amb un vell amic de joventut, tèrbol i intempestiu, que li fa recordar persones memorables (un amic brillant i suïcida, una noia enigmàtica que li va fer perdre el cap) i episodis formatius del passat. Tot plegat fa que de cop en Mihály s’adoni que no viu la vida que vol viure.

Aquest és el conflicte central de la novel·la: la presa de consciència per part d’en Mihály que ha patit un procés d’aburgesament –se sent un fracassat existencial– i la desesperació erràtica i inquisitiva a què això l’aboca. Perquè el tronc central de la novel·la és el periple per Itàlia que emprèn el protagonista després de deixar enrere la seva esposa i que el duu a retrobar-se amb el seu passat, i que li permet a Szerb de muntar una novel·la en què tot conviu i tot es barreja: la història de l’art i la història de les religions, la droga i els diners, el desig d’estimar i el desig de morir, la felicitat del plaer i la fascinació per la mort, les ànsies eròtiques i l’ascesi del franciscanisme... Versàtil i atrevit, Antal Szerb va fer una novel·la que hibrida la lleugeresa del Decameró de Boccaccio i la gravetat pletòrica dels poetes romàntics anglesos, els colors purs i ingenus del Giotto i l’atmosfera lúgubre de Böcklin. Llàstima que la novel·la es desinfli, es desorganitzi i perdi interès en aquells passatges en què el focus narratiu es desvia d’en Mihály.