Bullirà el mar com la cassola en forn: l’amor que ho cura tot

Mai no li agrairem prou a l’Antònia Carré-Pons, professora de literatura medieval a la Universitat Autònoma, que decidís convertir el negoci familiar de la cansaladeria Cal Carré en una petita editorial, perquè deixar els embotits no només és bo per al colesterol sinó que obre la via dels aliments per a l’esperit i ens permet llegir joies com aquesta Història de Paris i Viana (escrita pels volts dels segles XIV-XV): una pura aventura cavalleresca ambientada en temps de Carlemany que té el tremp, el ritme i l’enginy que tota bona narració ha de tenir. Gràcies a la feina de detectiu entre manuscrits medievals de diferents èpoques i llengües, Gemma Pellissa Prades ens fa llegir en un català que llisca d’allò més bé les desventures amoroses de dos personatges, Paris i Viana, Viana i Paris, la filla del delfí de França i un joveníssim cavaller cortès, que malden per l’amor que senten l’un per l’altre, no cauen mai en cap temptació i superen tota mena d’obstacles.

I quins són aquests obstacles que els impedeixen estar junts en plena Edat Mitjana? Per començar, Paris no té la categoria social necessària per aspirar a casar-se amb la filla del delfí de França, és a dir l’hereu del rei. Un a un, van apareixent tots els tòpics de la literatura de l’època: els dos joves s’enamoren abans de veure’s, pel que senten dir l’un de l’altre: per sentir com canta Paris, per imaginar-se com n’és de bella Viana. El pare cruelíssim de la donzella, però, prefereix tancar-la en una presó subterrània que no casar-la amb algú que no sigui un noble, i així comencen els anys de patiment dels dos amants: Paris s’embarca cap a Orient i Viana, acompanyada d’una fidel dama de companyia, es reclou a la presó. Cada vegada que se li presenta un pretendent, Viana s’empesca algun estratagema per foragitar-lo: heu provat mai de posar-vos una gallina podrida sota l’aixella? No ho feu, tret que tingueu moltes ganes de no veure mai més algú! La determinació del personatge de Viana només s’iguala a l’enginy de l’adorat Paris.

Que no es queda curt: compleix també el tòpic del viatge a Orient i la conversió en àrab (l’aspecte, l’idioma) per guanyar-se els favors d’un soldà i poder presentar-se com el salvador del delfí, després d’un seguit d’estira-i-arronses que fan les delícies d’una lectura de pura trama: plantejament, emoció, solució. Quina alegria, comprovar que fa tants i tants segles que una història ben explicada és tot el que fa falta per passar una bona estona. Quanta curiositat, resseguir al postfaci aclaridor el camí dels manuscrits que anaven reproduint aquesta història en diferents llengües i versions més o menys llargues, un camí que té ramificacions que arriben fins a Catalunya. No podem evitar imaginar-nos els reis i nobles fullejant-ne un exemplar enquadernat amb pell mentre viatjaven a cavall, qui sap si pensant en alguna dama estimada.