¿Hi pot haver alegria, en l'oblit?

El títol és el llindar d’un llibre. I hi ha llindars que sembla que ens convidin a entrar en l’obra que encapçalen i d’altres que, ben altrament, més aviat ens en dissuadeixen. Pel que fa al del nou llibre de Maria Josep Escrivà, de seguida vaig sentir que m’invitava a conèixer-ne els versos. Per l’aparent contradicció que amaga aquest sintagma: ¿hi pot haver alegria, en l’oblit? Potser sí: la de l’amant que, finalment, sent com es va desintegrant la imatge de l’amat que tant l’ha mortificat. O —i Escrivà en fa sofisticada matèria lírica— la derivada de la inconsciència de qui pateix una malaltia que li entenebreix la memòria.

La poeta deixa “en la gelatina transparent que és un llibre” (aquest mateix que presento) unes quantes idees poderoses, articulades en l’econòmica bellesa del vers. “Hi ha tantes maneres de morir”, llegim en la poesia Les abelles: una d’aquestes és per mitjà de l’oblit, de l’anquilosament del llenguatge, de l’enfosquiment progressiu de la consciència. El llibre oposa, a aquesta pèrdua, un gest enèrgic, una proposta feta de versos memorables. Enfront de l’amenaça de perdre l’eix vertebrador —“un focus molt prim”, “un molló”—, la poesia esdevé “una bassa de paraules” i un “ikebana de mots”. La pau no ferida, l’obra feta que referma el sentit. A diferència de la mort, ineluctable, “l’amor és un miratge”. Idees fortes.

Per tot això, L’alegria de l’oblit proposa al lector una reflexió fonda sobre el llenguatge i sobre la possessió del món que el llenguatge ens assegura. Les composicions de la segona part, “Lluny de qui sap què”, tenen una estructura que suggereix fragilitat formal, com la de les flors molt primparades. Però contenen paraules —ni una sola majúscula— molt fermes: “l’home no cerca / la font. // l’home cerca / en la rutina / de l’aigua que l’avida / el seu per / què”. Heus ací, doncs, el sentit primigeni: l’aigua que ens avida, ja deslligada de la font que la procura. La por més gran —afirma la poeta— “és perdre / el nord: el nord / de l’escriptura”. Els versos ens van imposant els seus propis blancs, que introdueixen silencis que van molt més enllà de les cesures o de les pauses rítmiques. És, posem per cas, el silenci (això és, el blanc) que, en un sintagma, separa l’adjectiu fosca del substantiu caverna o, encara més dramàticament, el prefix in- del nom existència, en el sintagma que complementa el primer.

I, tanmateix, malgrat les morts diverses que ens enronden, hi ha esperança, en aquest llibre. Un “aire roig”—Prunera després de la pluja— "ha fet entrar la llum / dins de ma casa”. L’escriptura poètica s’erigeix com un valedor de l’esperança: la que no s’ha desfet del fil de la memòria, d’aquells records més remots que ens representen en tota “l’alegria dels humils”, com a habitants del “paradís dels humils”. Ho certifica l’autora en l’epíleg, titulat La madeixa: “La poesia seria en el meu cas una eina per desembullar la meua madeixa de contradiccions, de sentiments oposats, de bloqueig emocional que es tradueix en el bloqueig verbal” (no oblidem, a més, que text i teixir comparteixen arrel). Escrivà ha fet servir l’eina amb molta destresa i, de passada, no ha deixat de conversar, en els seus versos, amb una munió de poetes vius.