Els gustos de Maksim Gorki

Maksim Gorki (1868-1936), etern candidat al premi Nobel de literatura i un dels escriptors russos més traduïts arreu del món, en realitat es deia Aleksei Peixkov. El seu pseudònim és un homenatge al pare, Maksim Peixkov, que va morir quan el fill era petit, i alhora una definició del seu propi tarannà: en rus, gorki vol dir amarg.

Llegint Días de infancia, el primer volum de la seva trilogia autobiogràfica, escrita amb una senzillesa magistral i corprenedora, és fàcil entendre el rerefons d’aquesta amargor. Una mare que deixa el fill a cura dels avis, uns camperols, i desapareix per no tornar fins al cap de molts mesos; un oncle que, per burlar-se d’un sastre mig cec, obliga el seu nebot més jove a posar-li un didal roent; un altre oncle que mata la seva esposa de pur avorriment; un padrastre furibund que pega la seva dona embarassada; una àvia que beu i un avi que clava unes pallisses gairebé letals a tots els membres de la família: tot plegat és ben esgarrifós, per molt que l’Aleksei, el protagonista, busqui espurnes d’alegria enmig de tanta misèria amarada d’alcohol.

Al principi de la història el manté viu l’esperança que la mare el traurà de la casa dels avis. Però la mare, casada en segones núpcies amb un oficial arruïnat, s’instal·la a la mateixa isba inhòspita, es reclou en si mateixa, i és massa feble per oposar-se als maltractaments del marit. Hi ha una escena terrible cap al final: la mare, enlletgida per l’embaràs, s’agenolla davant de l’oficial per demanar-li que no se’n vagi a veure la seva amant, i ell li respon a puntades de peu al pit. El fill, horroritzat, corre a defensar la mare: agafa un ganivet de plata amb mànec d’os i ataca el padrastre. Aquest ganivet pertanyia al pare enyorat de l’Aleksei: és l’únic record que queda d’ell, l’únic objecte de valor a tota la casa. I l’Aleksei, sensible i compassiu, és tan diferent de la gent que l’envolta com ho és aquest ganivet de la resta d’estris d’una cuina rústica.

La possibilitat d’un miracle

Tots els personatges del llibre són reals, i el protagonista sembla ser una rèplica fidel de la personalitat de Gorki. Els contemporanis remarquen la seva capacitat extrema de compassió, la seva generositat gairebé malaltissa. Quan ja era famós, no parava de rebre poemes, contes i novel·les d’escriptors principiants, i encoratjava calorosament fins i tot els més ineptes, perquè matar en algú la il·lusió d’escriure li semblava un crim. Ajudava tota mena de persones, realment o suposadament necessitades, amb diners o amb contactes. La seva convicció que el més important és confiar en la possibilitat d’un miracle el portava a alimentar les esperances dels altres fins i tot quan sabia molt bé que eren vanes.

En aquest sentit, el cas més espectacular és el d’una familiar llunyana de Nicolau II, el fill de la qual, un jove poeta, va ser afusellat pels bolxevics. Gorki, commogut pel desconsol de la mare, li va dir que el seu fill era viu, es refugiava en algun lloc i li havia enviat uns poemes des d’allà. La mare s’ho va creure i va revifar per un temps, fins que va rebre la confirmació definitiva de la mort del fill. Resulta que el jove misteriós que havia enviat uns versos a Gorki tenia el mateix cognom que el poeta assassinat: però era d’origen proletari, i els seus poemes, de lèxic groller i plens de faltes d’ortografia, de cap manera podien ser obra d’un aristòcrata. Gorki se n’adonava; tot i així, va preferir autoenganyar-se i enganyar la mare per fer-li la vida més dolça ni que fos per un moment.