El gust de matar una mosca d’un cop sec

Recordo un article sobre els ossos de la Baixa Carniola, publicat a la premsa eslovena i no vinculat a les disputes sobre la reintroducció de l’espècie al Pirineu. També a Eslovènia els animals massa lliures es converteixen de tant en tant en una excusa per prendre mesures dràstiques. El titular llampant sentenciava: “L’os ha atacat un autobús escolar”. Puc visualitzar la informació amb tot detall perquè conec els indrets fotogràficament. Una carretera revirada s’endinsa al cor d’unes fagedes immenses, el bus recull les criatures a les cruïlles a trenc d’alba, quan les boirines encara no s’han aixecat, i llavors passa l’accident fortuït. La premsa justiciera va convertir l’animal atropellat en un assassí de criatures. La tergiversació maldestre faria somriure si aquest cas no fos un exemple estremidor d’una manera de fer massa comuna, omnipresent.

A El que pensen els altres, últim premi Mercè Rodoreda, Clara Queraltó ofereix un potent antídot contra aquesta manipulació quotidiana de causalitats. Estem envoltats d’informacions convertides en relats que confonen per inèrcia, i també per mala fe, les causes i els efectes. Queraltó, en canvi, escriu analíticament. En els seus contes no hi ha ni un bri de sentimentalisme. La seva ploma no coneix cap vacil·lació. L’autora resumeix els punts d’inflexió en els quals el destí individual se segella per sempre. Es tracta de retrats més que realistes. Estem davant d’uns retrats morals que han aconseguit destil·lar l’essència dins de la qual cristal·litza una imatge definitiva. I així surten a la llum amb tota la seva importància les sabates de xarol mai estrenades, les ungles de color escarlata que fan d’escut davant la maldat humana o dos anells de casada en un mateix dit, com si fos una broma -i no ho és- d’una àvia que cultiva així, a ulls de tothom, un amor mai acomplert...

Assumir la veritat sencera

Tant els encerts com els errors irreparables es tornen visibles i és impossible ignorar-los. Queraltó desgrana les vides peça a peça, vivència a vivència, sospesa les informacions una a una. L’autora processa les dades amb la perspicàcia d’un historiador, amb la curiositat d’un periodista, amb la tendresa d’un filòsof que estima els altres i vol comprendre el dolor aliè i llavors construeix el destí com una sola línia contínua, neta, transparent com l’aigua, sense desviacions. D’aquell garbuix de fils embullats que és la vida, qualsevol vida, Queraltó en sap fer una notícia. Al seus relats sempre se sap qui és el protagonista i quan ha començat tot, se sap també quins eren els motius i quines les reaccions. I les conseqüències no es poden ignorar, són fets inapel·lables.

En aquest llibre, els accidents són accidents, la maldat humana colpeja com una força cega, però no destrueix. A tots els relats els uneix una característica fonamental, la capacitat de resiliència, guanyada a pols, gràcies a voler conèixer i entendre les causes conscientment. Queraltó entrena els seus personatges per ser capaços d’assumir la veritat sencera, sense atenuants. Són tan odiats, els herois d’aquestes semblances, perquè recorden als agressors la seva pròpia feblesa, la de creure’s un relat tergiversat. Els ossos no ataquen els autobusos escolars, és així de simple. La veritat és la que és, no es deixa adaptar mai a les necessitats de causes innobles. La fortalesa dels febles és la seva set de veritat, la seva capacitat d’afrontar la duresa de la vida amb el cap ben alt i el cor ple de tendresa i compassió.