Culpa i deshonor en una illa salvatge i remota

Els criteris i les decisions del premi Nobel de literatura sempre són força imprevisibles, però vist amb la perspectiva que dona el segle transcorregut, el Nobel concedit a Grazia Deledda l’any 1926 encara ara té alguna cosa d’incomprensible. No perquè literàriament no en fos mereixedora, sinó perquè sembla que la seva condició de dona sarda que escrivia sobre la realitat aspra i brutal de la seva illa natal havia de caure molt lluny del comitè de lectors suecs que el 1925 havien premiat George Bernard Shaw i que el 1927 premiarien Henri Bergson. El premi només s’entén si comprenem que Deledda va ser una escriptora perifèrica que va guanyar-se un lloc al centre del panorama cultural italià i europeu gràcies a tres mèrits i a una concessió: els mèrits de tenir talent, de fer molta feina (va ser autora d’una trentena de novel·les i de quatre-cents contes) i d’assolir un gran èxit internacional, i la concessió de renunciar a la seva llengua materna, el sard, per escriure en la llengua, l’italià de matriu toscana, que la reunificació d’Itàlia (1861) va fer oficial i va imposar.

La novel·la Cendra, publicada originàriament el 1903 i presentada ara en català per Mercè Ubach en una traducció que s’intueix rigorosa i amb un pròleg que contextualitza l’obra i l’autora, és una bona porta d’entrada a l’univers literari de Deledda. Novel·la de passions i de codis socials comunitaris inamovibles, història de personatges primaris i de paisatges imponents, Cendra conjuga dues tradicions literàries: la de la contarella popular i la de la novel·la naturalista decimonònica. Som més a prop, en tot cas, del drama viu antropològic del verisme de Giovanni Verga que del positivisme analític, de mirada científica i rerefons socioideològic, d’Émile Zola.

Compensar la brutalitat d'un món miserable

A Cendra, Grazia Deledda demostra que és una contadora d’històries àgil i vigorosa i que sap crear una galeria de personatges que freguen l’arquetip sense caure en la folklorització tipista. També demostra que és una virtuosa de les descripcions precises i exuberantment sensorials. Els paràgrafs en què descriu els paisatges sards fan pensar en el talent indòmit d’una pintora de traç fort i imaginatiu, salvatge i simbòlica. El verisme de Deledda, en aquest sentit, té un alè poètic que compensa la brutalitat d’un món sovint miserable poblat per personatges que es peguen, s’insulten, beuen, reneguen i se suïciden.

El pinyol dramàtic de l’argument és un clàssic de la literatura del segle XIX, i intenta respondre la següent pregunta: ¿com pot un fill de la culpa, un bastard fill d’un pare ja casat i d’una mare que l’abandona de petit, fer-se mereixedor d’una vida respectable? La peripècia del protagonista, Annania, que per culpa dels embats de la fortuna i gràcies a un benefactor va de la Sardenya rural fins a la ciutat de Càller i, després, al continent i a Roma, ressona amb ecos balzaquians i stendhalians. Deledda fa, però, que mai no es desempallegui del tot ni de la realitat sarda ni tampoc de la seva condició de sard: el pes de la culpa heretada, el sentit de l’honor i del deshonor, les passions primigènies, el present com una projecció de vells atavismes, la vida com a fatalitat... Llegir Deledda ens recorda que la literatura de veritat tant pot brollar de les capitals europees com dels pobles petits de les illes més remotes.