L’escriptor Josep Piera es troba ja en aquella edat en què la memòria ha deixat de ser un sistema d’organització del passat i ha esdevingut una part bategant del present. El memorialisme, en aquest sentit, és el projecte narratiu que hi té més sentit, per això Piera s’ha sentit en la necessitat d’evocar els anys d’aprenentatge a les acaballes del franquisme, entre 1969 i 1974.

Els fantàstics setanta, així, esdevé la crònica d’un jo i un nosaltres que rebutjaven els models vigents (literaris, socials i polítics) i s’obrien a un món convuls d’influències de tot tipus. Després aquella colla seria anomenada la Generació dels 70 i assajaria un formalisme refistolat com a reacció al realisme social de la dècada anterior.

Eren els anys en què la ciutat de València vivia un somni (im)possible de modernitat, on criatures excessives com Amadeu Fabregat (que escarotaria el galliner amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc) exemplificaven les possibilitats de rebel·lió generacionals, abans de convertir-se en el ca cerber de Joan Lerma en la futura Radiotelevisió Valenciana.

Piera projecta una mirada només un pèl nostàlgica sobre els anys juvenils. La desorientació, llavors, era total: sexualment, idiomàticament i vitalment. Comença a escriure en castellà per falta de models. Els realistes de la generació anterior, com Vicent Andrés Estellés, no li serveixen. Viu una gran passió homosexual abans de comprometre’s amb Marifé, la bellesa andrògina que sadolla completament el seu interès per ambdós sexes. La vida, de sobte, és un gran bol de iogurt natural que l’aprenent de poeta voldria apurar a grans cullerades. A poc a poc, va trobant viaranys per a construir un futur professional, literari i vivencial. Després d’uns primers llibres en castellà, passa definitivament al català, i aquesta decisió li canvia la vida. I és ací on es clou la rememoració, al tall de la gran sotragada (la mort de Franco) que obriria de sobte tots els panys.

Els fantàstics setanta, que revela un autor amb un estil literari ja perfectament madur, inclou també algunes reflexions actuals, com a contrapunt als records. Els alifacs de la vellesa mosseguen el poeta i la seua dona. El to, llavors, esdevé melangiós: “El jove vol sentir la vida sense por. El vell no vol patir-la. La vol sense dolor”. Quan van ser joves, els del 70 van imaginar un món nou en un escenari regit per la raó d’estat de totes les vellúries. El que va vindre després va decebre i exaltar a parts iguals. La memòria, ara, ho filtra tot convenientment.