Una gran novel·la antiracista de William Faulkner

Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

La primera cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no anhela el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s'ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.

Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com El soroll i la fúria o Absalom, Absalom: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista... Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.

El tema central és el següent: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”. En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament, però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.

Una discriminació inassumible

La traducció de l’original és la que va fer Manuel de Pedrolo, actualitzada per Carles Miró i Núria Bendicho. El resultat és més que acceptable, tenint en compte sobretot que Faulkner no és un autor fàcil de versionar. Les seues proverbials digressions, en tot cas, no entrebanquen en absolut el recorregut del relat, que es va seguint com la peripècia detectivesca que en realitat és. L’autor vol simplement demostrar que ja al seu temps la discriminació per raça en la democràcia més gran del món era inassumible: “Ens trobem en la mateixa posició que Alemanya el 1933, quan només els quedava l’alternativa de ser nazis o jueus, o dels russos d’ara (que també són europeus), als quals no els queda ni aquesta opció, sinó la de ser comunistes o morts, només nosaltres ho hem de fer i ho hem de fer sols sense ajuda, interferència ni (moltes gràcies) el consell de ningú, ja que només nosaltres podem fer-ho si la igualtat d’en Lucas ha de ser alguna cosa més que una presonera de si mateixa darrere la barricada inexpugnable dels hereus directes de la victòria del 1861-1865”.

Només el Sud pot salvar el Sud: una teoria discutible però un pas de gegant davant les creences de molts dels seus ciutadans, convençuts que un negre podia no ser ja un esclau, però de cap manera havia d’entrar al mateix bar, el mateix bany, el mateix hospital, o la mateixa escola que un blanc. I ara, per cert, d’aquells desemparats niggers (sic) en diem immigrants...