BarcelonaEl primer que faran els lectors d’aquesta novel·la, si coneixen una mica el currículum del seu autor, Raül Garrigasait, és comprovar que és realment ell qui l’ha escrita: el doctor en clàssiques, director del Festival Clàssics, antic responsable de la Col·lecció Bernat Metge i autor d’assajos filosòfics com El gos cosmopolita o d’història literària com Els fundadors. ¿De debò que aquesta mateixa persona és la responsable d’aquesta novel·la divertidíssima i “lleugera”, en el millor sentit possible de l’adjectiu? ¿Que entreté, té fons ideològic, estil literari i, a sobre, representa una càrrega de profunditat contra certs tics del poder? ¿De debò que tota aquella cantarella de la inexistència de novel·les en català sobre Barcelona –que passin a la ciutat i que la qüestionin– podria donar-se per liquidada gràcies a Profecia? La resposta a aquestes preguntes és un sí com una casa de pagès.

Però, ¿què passa a Profecia? La trama principal és la d’una invasió de senglars a Barcelona que obliga a una reacció de l’Ajuntament: s’encarrega a un obscur professor universitari, d’aquells de jersei gruixut i pentinat amb clenxa, gran expert i amant d’aquests animals, Andreu Garom, que encapçali el control de la plaga. El que al principi semblarà un encert polític de seguida es girarà en contra dels polítics que l’han anat a buscar: és absolutament fascinant llegir com Garrigasait retrata la petita cuina del poder, les reunions de tècnics i polítics i regidors diversos, fins a l’estament més alt de la Casa Gran, on una alcaldessa il·lumina aquells qui volen escoltar-la. A l’altra banda de la plaça Sant Jaume també reben bastonada: un sol paràgraf conté el judici més dur que he llegit sobre l’evolució present (i futura!) del Govern de Catalunya. I tot, amb el nivell d’ironia de les grans comèdies, sense derivar en farsa. I amarat d’una visió gairebé tel·lúrica sobre les forces subterrànies que ens governen.

Retrat del desassossec actual

Perquè la novel·la, si vol transcendir el temps que retrata, ha de contenir més dimensions. I a Profecia en sobren: té un estil impecable, unes imatges boniques i efectives, uns protagonistes vius i memorables. L’Andreu Garom té una filla amb qui la relació és enverinada: la ràbia, la ira, la tristesa i la incomunicació tenyeixen una història d’amor paternofilial intensa i plena de replecs i moments de tota mena, algun dels quals ha d’entrar a formar part d’una antologia de la incomoditat més hilarant de la literatura catalana, perquè és senzillament inoblidable. El personatge de la filla és importantíssim i qui aporta fondària intel·lectual a la novel·la. Estudiosa de les estructures de les profecies antigues que anuncien la fi del món, sobretot les de tradició hebrea, el retrat de la Dèbora es va enfosquint a mesura que avança la novel·la i acaba encarnant un conjunt de forces gairebé diabòliques, dignes de l’Antic Testament que estudia.

El llibre té encara un altre mèrit, que és el de connectar amb un estat d’esperit del món actual: aquest desassossec que ens té a tots amb l’ai al cor, immersos en la incertesa permanent, pendents de qualsevol notícia que pugui ser la definitiva que ens capgiri la vida i que anunciï la temuda fi del món. Al capdavall, Garrigasait és el savi de qui parlàvem al principi, i tot això ja ho ha llegit en els llibres antics: només ho ha traslladat a una de les formes modernes d’entreteniment com és una novel·la. Una que conté tots els elements per ser un èxit rutilant.