Vetlles en un veïnat de Dikanka és un recull de relats que Nikolai Gógol (1809-1852) va escriure de molt jove, amb vint-i-pocs anys. Situats en la Ucraïna rural on va néixer i ambientats en l’època, idealitzada per l’autor, de la tsarina Caterina la Gran -segona meitat del segle XVIII-, són històries coloristes i embrollades, que beuen del folklore però traspuen una malícia plena d’intenció, i que mesclen la sàtira social amb la fantasia més rocambolesca.

Tant pel to -entre nostàlgic, deliberadament ingenu i enjogassat- i l’atmosfera -d’un realisme arran de terra que tanmateix sovint es confon amb les boires de la superstició i els ressons de la màgia- com per la naturalitat amb què es relaten tota mena de fenòmens estranys, el llibre fa pensar en les pintures del millor Marc Chagall, poblades de nuvis que s’estimen, de violinistes voladors, de vaques grogues o verdes i de grangers atrafegats. Tampoc som lluny del primer Vassili Kandinski, quan el que seria un dels pares de l’abstracció encara pintava -amb resultats esplèndids- amarat d’art rus popular.

L’estructura del llibre reprodueix, a petita escala, el patró instaurat pel Decameró de Boccaccio. Cada una de les vuit històries que integren el recull està contada per algun personatge que passa la vetllada al mas de l’abellaire Pankó el Roig, que és el narrador dels dos “pròlegs” -un al començament, l’altre just a la meitat: són com la benvinguda de l’amfitrió- que hi ha al volum.

Aquesta fórmula narrativa garanteix que hi hagi una formidable riquesa de personatges -cosacs, pagesos, comerciants, diaques, artesans, firaires...- i de situacions -embolics sentimentals, negocis, disbauxes tavernàries...-, tot plegat representatiu d’una societat encara premoderna, fins al punt que els dimonis, les bruixes, els bruixots i les fades hi tenen una presència tan concreta, vivaç i quotidiana com els personatges reals i de carn i ossos. L’operació de Gógol a l’hora de barrejar realitat i fantasia, quotidianitat i màgia, fets i llegendes, evidències i premonicions és un antecedent, en aquest sentit, de la que faria un Gabriel García Márquez molts anys després, consistent a relatar esdeveniments fabulosos sense èmfasis afegits, amb normalitat. Els arguments de la majoria de relats són senzills d’una manera quasi rondallesca. Hi ha un jove que aspira a casar-se amb una noia, filla d’un vell avar, que s’alia amb el dimoni per fer-se ric i així guanyar-se el sogre. I hi ha una noia jove a qui la seva madrastra dona mala vida i li impedeix de casar-se amb qui vol. I hi ha un ferrer que està tan enamorat d’una jove bella i capritxosa que fa un pacte amb un dimoni per aconseguir allò que ella li demana a canvi del seu amor: un parell de borseguines que hagi calçat la tsarina. I hi ha també un bruixot maligne que infligeix grans desgràcies a la família d’un valent cosac.

Un autèntic luxe

L’interès d’un llibre com Vetlles en un veïnat de Dikanka, però, no és el que s’hi explica sinó com se’ns explica: el ritme frenètic, l’humor desbaratat, la paleta de colors encesos amb què se’ns presenten les virtuts i els vicis de sempre (la passió amorosa, la cobdícia, el sentit de l’honor, la fúria venjativa, la vanitat...) Aquí i allà trobem frases magnífiques. Així és descrit l’aspecte d’una bruixa: tenia “una cara tan arrugada com una poma al forn, el nas i la barbeta li formaven una mena de pinces com les que es fan servir per trencar nous”. I així un personatge expressa el seu desfici: “Sentia un pes tan feixuc a l’ànima com si algú m’hagués carregat una vaca morta al damunt”.

És un Gógol primerenc, però disposar d’una edició en català tan bona com aquesta -amb un pròleg orientador de Ricard San Vicente i una traducció que s’intueix excel·lent de Miquel Cabal Guarro- és un autèntic luxe.