'La casa de foc': un món riquíssim de realitats mesclades
La virtut de Francesc Serés és fer conviure el misteri amb temes com el tràfic i l'especulació
BarcelonaLa casa de foc de Francesc Serés. Editorial Proa. Barcelona, 2020. 591 pàginesLa casa de foc
“És el mort més gran que hem tingut. No m’hi cabrà, en una missa, haurem de fer dos enterraments!”. La frase la diu un capellà al protagonista i narrador de La casa de foc, de Francesc Serés, en referència a un altre dels protagonistes, en Jordi de Can Sol. Com que és la primera frase de la novel·la, el lector pensa que es disposa a llegir una història sobre un personatge bigger than life –per dir-ho amb l’expressió anglesa–, que ens és presentat quan ja és mort i del qual se’n reconstruirà la vida, amb tot el seu arsenal de poder, d’ambicions, de desitjos, de baixes passions, de misèries i de grandeses. I bé, això és així, en part: en Jordi de Can Sol, un saurí amb un do màgic i inexplicable, un home de negocis tèrbol, un patriarca tan ple d’amor com de ferides i defectes, és més gran que la vida, efectivament, i així ho comprovarem gràcies a la història de prop de sis-centes pàgines que ens explica el narrador.
La qüestió important, tanmateix, és que tot i tothom és més gran que la vida a La casa de foc, en el sentit que fins i tot els personatges més petits, insignificants i vulnerables formen part d’un substrat tel·lúric, d’un univers moral, d’un entramat d’històries, d’una teranyina sociològica i d’un paisatge natural que els supera però, alhora, els engrandeix, perquè projecta la seva petitesa, la seva vulnerabilitat i la seva fugacitat sobre un fons de forces portentoses i de veritats (diguem-ne veritats) confuses però perdurables.
És un encert de l’autor, en aquest sentit, haver creat un narrador amb diverses funcions i personalitats dobles. Moralment noble i emocionalment sobri, és un nouvingut amb un passat turbulent que s’instal·la al Sallent de Santa Pau i s’integra dins les dinàmiques humanes de la vall del Ser però que, alhora, mai deixa de ser un foraster a qui la gent tracta amb desdeny i prevenció. Des d’un punt de vista estrictament narratiu, el narrador té un paper actiu i determinant en la novel·la però, sobretot, actua com un dipositari de les històries dels altres i n’inventaria i en canalitza les fetes, els traumes, els dolors, les raons, els temors i l’energia. A més, i això és important, és prou intel·ligent i reflexiu per tenir un sentit racional del pas del temps i de la història però, alhora, com que prové d’un món no urbà, en conserva també una visió violenta i no domesticada, és a dir, la història com una realitat que mai és del tot comprensible, ruda, magmàtica, pura en la seva bestialitat.
El tronc argumental, que es ramifica en un múltiple brancam d’històries i una frondosa galeria de personatges, pot resumir-se de la següent manera. Com que el narrador té la fama de ser un bon professor i de manejar-se bé amb alumnes conflictius i en situacions problemàtiques, el totpoderós i enigmàtic Jordi de Can Sol li demana –és una petició d’ajuda exigent i amenaçadora– que faci classes de repàs a la seva neta, una noia de tretze anys que ha crescut en un entorn familiar difícil i que, segons el seu avi, corre el perill d’extraviar-se vitalment per sempre més. Obligat a acceptar l’encàrrec, el narrador acaba establint una relació estreta –intensa, voluble, visceral i psicològicament laberíntica– tant amb en Jordi de Can Sol com amb la seva neta, la Mar, i amb la mare d’aquesta, la Carmina.
A partir dels seus tractes amb la família de Can Sol, el narrador, que relata els fets un cop ja s’han esdevingut i quan ell ja ha deixat de viure a la vall del Ser, reconstrueix un món i una època: un món de realitats mesclades i una època en què el present i els seus drames i les seves passions van carregats amb els drames i les passions de molts passats acumulats, sedimentats. És la principal virtut de la novel·la: la capacitat de Serés per fer conviure la força tel·lúrica de misteris que se’ns escapen amb assumptes tan actuals com l’especulació urbanística, el tràfic de drogues, les lluites i les corrupteles pel poder, la crisi econòmica del 2008 i l’impacte (en doble direcció) de la nova emigració.
Escrita en una prosa consistent però dinàmica, forta però àgil, intel·ligent i vivíssima, La casa de foc és una molt bona novel·la.