Una exquisidesa que els bons lectors no s’haurien de perdre

En Bernat i la Bàrbara, els dos protagonistes d’aquesta història, sovint es fan la pregunta: què hi fem, en aquest món? I no en tenen la resposta, malgrat que han après a fer la seva vida girant l’esquena a la barbàrie del nostre temps, tapant-se les orelles enmig del soroll ingrat i eixordador del món, posant-se una bena als ulls davant la lletjor invasiva de tantes coses (i de tantes ànimes, parlant clar i català), enfront tanta migradesa arquitectònica, posem per cas, sobretot si no t’allunyes gaire de les terres banyades pel Mediterrani (el "paisatge cansat", en diuen). No fa gaire que s’han jubilat, i es coneixen des dels disset anys. Com aquell qui diu, han passat tota la vida junts, i, a mesura que han anat envellint, cada cop han abraçat més resoludament aquella manera de viure que el filòsof Josep Maria Esquirol va definir com a resistència íntima. La parella resistent amb prou feines fa servir les pantalles. Dècades enrere, van trobar el seu paradís a la Terra en un departament poc conegut –i poc concorregut– de la veïna França, al cor d’Occitània: Corrèsa. D’aleshores ençà, s’hi han arribat diverses vegades, perquè tots dos estimen l’excursió de repercussions fondes i, en canvi, detesten el viatge dissenyat per viure emocions fortes. Ja retirats, han provat de viure-hi, perquè senten “l’allunyament com a única sortida”. El projecte, però, no acabarà de reeixir.

L’any 2013 Roger Vilà Padró va publicar Marges (Barcino), una excel·lent novel·la que ja avançava algunes de les línies que trobem desenvolupades en l’actual. En aquella, un home de quaranta anys tornava al Priorat de les arrels familiars per fer un canvi substancial en la seva vida. A Hortoneda hi ha algun personatge que procedeix d’aquell llibre, però, sobretot, hi tornem a trobar, ben afermada, la idea dels marges, que té a veure amb la comesa d’allunyar-se del centre atabalador, del renou d’una civilització que, en tants aspectes, sembla que avanci, definitivament, cap a la liquidació. Fins i tot podríem recuperar per a aquest nou títol el neologisme que ja apareixia en aquell primer: immargir-se. Això és, viure en un lloc que resulti poc lesiu per a la consciència. Com el protagonista de Marges, els de la història que presento també aspiren a escapar-se, a emprendre viatges insensats, per dir-ho amb mig títol d’un llibre de Vassili Golovànov, citat en aquestes pàgines. “No sé res. Soc nul”, comença dient en Bernat, a qui sentirem la veu fins i tot un cop mort. I tant ell com la Bàrbara saben del cert que estem irremissiblement sols. Ells dos combaten aquesta certesa amb un projecte de vida junts, sense fissures. La seva manera de veure el món és molt semblant, tot i que difereix la manera de ser-hi.

La vida moral d'una parella

Un lector mesell potser trobarà que, al llarg de 170 pàgines, hi passa més aviat poca cosa. Ben al contrari, s’hi desplega, amb una gran complexitat, la vida moral d’una parella que tenen –tots dos– l’aspiració d’escriure, de plantar cara a la mateixa insatisfacció d’estadants d’aquest planeta creant uns textos bells i perdurables, tot i que coneixen bé –gats vells com són– que qualsevol ambició de perdurabilitat és poc menys que fal·laciosa. Se senten “fruits madurs que pengen de la branca, a punt de caure en qualsevol moment”, però s’han fet savis i es captenen amb una lucidesa absoluta. Han tastat, de ben joves, el verí de fer-se preguntes. Què hi fem, en aquest món.

L’estil és magnífic, d’una bellesa sostinguda, sense cap estridència. Les veus d’en Bernat i la Bàrbara es van subtilment entreteixint (i, com deia, també la veu d’ell un cop mort), i el lector no perd mai l’orientació, sempre sap on és. De fet, és com si les veus s’anessin donant el relleu, com el Bernat –el primer a anar-se’n– el cedirà a la Bàrbara –que no trigarà gaire a seguir-lo–. És una novel·la camusiana: la qüestió moral n’és el fonament. Quin sentit té, tot això? Què hi fem, aquí? ¿Convida a res més que no sigui el desig de desaparició, aquest món? No afirmaré pas que sigui una benaurada raresa en l’actual panorama novel·lístic català, però sí que és una exquisidesa que els bons lectors no s’haurien de perdre.