L’estranyesa d’una dona feréstega

Simplificant-ho molt, es podria dir que, d’una banda, hi ha les novel·les que es proposen atrapar els lectors presentant-los un món, uns personatges i un argument basats en els tipus de relacions que aquests personatges mantenen entre ells, i que, de l’altra banda, hi ha les novel·les que aspiren a atrapar els lectors mitjançant la força persuasiva d’una veu i mitjançant el caràcter humà i la biografia que s’expressen i prenen forma a través d’aquesta veu. (Ja he dit que simplificava: una classificació tan esquemàtica pot ser esbudellada amb tantes ampliacions, matisos, notes al peu i esmenes com convingui.)

Sigui com sigui, és evident que tot el pes de No soc aquí, la segona novel·la de la també poeta i periodista Anna Ballbona, guardonada amb el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2020, recau sobretot en el doll verbal i l’esquerpa singularitat de la veu de la protagonista i narradora.

La Mila és una dona en la quarantena curta que, immersa en la incertesa d’un present expectant (està embarassada de pocs mesos), decideix fer balanç per escrit de la seva vida: rememora els orígens familiars (pouant en la pròpia memòria, remenant calaixos i remirant àlbums fotogràfics), recupera personatges que han estat importants per a ella i reconstrueix la trajectòria -ni massa grisa ni massa novel·lesca- que l’ha duta fins on és. Les raons de la Mila per escriure aquestes notes són les ganes d’endreçar els records i de tranquil·litzar-se davant d’un futur imprevisible (la maternitat canviarà moltes coses) i, sobretot, l’ànsia per mirar d’entendre la sensació d’estranyesa que sempre l’ha acompanyada arreu.

Aquest últim aspecte és central i ja ve marcat pel títol, No soc aquí, el qual denota desfici, incomoditat, conflicte i, fins i tot, una autopercepció incompleta i problemàtica. Tot ve del lloc on la Mila ha nascut -en una ciutat a tocar de Barcelona, en un “barri encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial”- i de la família que l’ha criada i l’ha ajudada a créixer. Són un món i una família que, durant la infantesa i l’adolescència de la Mila als anys 80 i 90, encara no havien paït el trauma cultural d’una transformació que va convertir en poc temps un món de camps i de pagesos en un espai urbà, ple de fàbriques i polígons.

La descripció que la Mila fa d’aquest món mesclat, de pagesos que han vist com en un tres i no res el seu paisatge i el seu estil de vida eren arrasats i suplantats per un paisatge i un estil de vida absolutament diferents, és un dels punts forts de la novel·la. És un món en què encara sobreviuen una memòria, uns costums, unes maneres de fer i una cosmovisió atàvics -la família de la Mila té per costum visitar “un guaridor” que els dona consells amb la seva saviesa ancestral d’estar per casa-, però que, alhora, en un entorn de ciment i de duresa industrial, se saben conscientment extemporanis, absurds i terminals. Lúcida i hàbil, Ballbona evita en tot moment que el discurs de la Mila caigui en cap mena de romanticisme, ni rural ni proletari. Al contrari: fa que en aquest origen escindit hi hagi la font del seu malestar -és una desclassada que detesta “l’entarimat del quedar bé, del façanisme professional”- i, alhora, el nucli inexpugnable de la seva personalitat, que a la fi acaba assumint, en un itinerari íntim i vital que té connexions clares amb el de l’heroïna homònima de Víctor Català.

La decisió de carregar tot el pes de la narració en la veu de la Mila -amb l’excepció d’un epíleg que, astutament, amplia el focus- fa que l’estructura global de la novel·la prengui la forma d’una pura acumulació d’episodis, descripcions i excursos: la relació amb els pares, el despertar del sexe, els estudis a Barcelona, l’Erasmus a París, la feina en una editorial de llibres de text... Això implica que certs passatges poden fer-se més feixucs o resultar més prolixos que d’altres. En conjunt, però, Ballbona sap mantenir la tensió i travar-ho tot amb intel·ligència i, sobretot, amb el nervi feréstec d’una prosa viva. És una prosa que es nota treballada fins a l’extenuació però que sempre està al servei de l’exploració i l’expressió d’un caràcter únic, rar i ric.